“França ha tornat.” Proclamat en el fòrum de Davos al gener, aquest eslògan del president francès, Emmanuel Macron, reflecteix la gran expectació internacional generada pel dirigent, de 40 anys, elegit just, demà, fa un any. Presentat com el “salvador d’Europa” pel setmanari britànic The Economist, Macron ha meravellat una premsa anglosaxona que busca un nou Barack Obama. L’ofensiva diplomàtica del dirigent francès l’ha portat a recórrer gairebé 200.000 quilòmetres en desplaçaments internacionals. Més enllà de les abraçades i petons amb Donald Trump i Angela Merkel, l’èxit del carisma de Macron dependrà dels resultats. Una tasca que no resultarà fàcil en un panorama internacional inestable i una Unió Europea dominada per les tesis alemanyes.

L’altra cara de la moneda de les expectatives internacionals generades per Macron es troba en la política nacional francesa. Després d’haver promès unir “el millor de l’esquerra i de la dreta”, el dirigent centrista ha apostat per una bateria de reformes neoliberals força clàssiques i un estil de govern amb una presidència forta. “Macron ha virat cap a la dreta durant el seu primer any de mandat”, explica el politòleg Jérôme Fourquet, director del departament d’opinió en l’institut Ifop.

Després d’haver abaratit els acomiadaments i flexibilitzat el mercat de treball, al setembre, Macron ha reduït en prop de 5.000 milions d’euros els impostos a les grans fortunes en els seus primers pressupostos. Aquesta política fiscal, similar a la impulsada per Trump als EUA, es veurà reforçada amb la supressió de l’exit-tax, un impost que gravava les grans fortunes que canviaven el domicili a un altre país amb una fiscalitat més avantatjosa.

Totes aquestes mesures han estat impulsades a través “d’una concepció del poder bonapartista”, assegura Fourquet. És a dir, reformar amb gran celeritat seguint les directrius del president “a través d’un govern i d’una administració dominades per tecnòcrates”. “Macron considera que el món avança amb gran rapidesa i que negociar amb els sindicats resulta una pèrdua de temps”, hi afegeix. Tampoc ha vacil·lat a l’hora d’utilitzar la força policial per sufocar focus de contestació, com ara les universitats bloquejades per estudiants i la zona ocupada per militants ecologistes a Notre-Dame-des-Landes. Una mà de ferro “que sedueix l’electorat conservador”, reconeix Fourquet.

“Macron ha sabut unir en un projecte polític els liberals del centreesquerra i els del centredreta, un bloc unificat de la burgesia”, diu Jérôme Sainte-Marie, president del gabinet d’anàlisi política PollingVox. “Tot i que aquest electorat resulta minoritari, es tracta de la minoria més nombrosa enfront d’una oposició dividida entre els extrems de l’esquerra alternativa de Jean-Luc Mélenchon i la ultradreta de Marine Le Pen.” L’èxit de Macron ha estat aprofitar-se de la decadència dels partits tradicionals del bipartidisme francès, la dreta republicana i els socialistes.

Malgrat ser un dirigent poc popular —el 59% dels francesos no vol que es torni a presentar—, Macron obtindria un 33% dels vots, nou punts mes que en la primera volta de l’any passat, si es repetissin avui les presidencials, segons l’Ifop.