A l’hora que ahir Carles Puigdemont anunciava el nom de qui serà el seu successor com a president de la Generalitat, Joaquim Torra i Pla estava pronunciant, el vespre anterior, amb tota naturalitat, una xerrada al Centre Excursionista de Terrassa sobre El ciutadà Pompeu Fabra. I és que si per alguna cosa s’ha caracteritzat en els últims anys Torra, fins i tot a escasses hores de viatjar a Berlín en secret per ser designat per al càrrec més honorable del país, és la seva faceta d’infatigable promotor i divulgador de la cultura, la història i la llengua catalanes. Un compromís amb Catalunya de pedra picada, doncs, que combina amb una afabilitat en el tracte i una correcció en les maneres, segons destaquen els que el coneixen, així com una mentalitat oberta, la defensa de les llibertats en tots els àmbits i una capacitat de bastir ponts que en fan un perfil a priori idoni per liderar l’etapa de diàleg i grans consensos que ha de venir, sense que això suposi ni un pas enrere en el camí obert vers la República, de què és ferm defensor. De fet, Torra, un nouvingut en el món de la política però amb experiència en la gestió, independent a les llistes de JxCat, serà molt ben rebut també per ERC, i fins i tot per la CUP, que de totes les travesses que s’havien fet, és a qui veia amb més bon ull, per molt que no el votin.

De fet el Quim, com el coneix tothom, nascut a Blanes el 28 de desembre de 1962 però resident a Barcelona, és advocat de formació –es va llicenciar a l’Autònoma el 1985– i com a tal va treballar dues dècades a la companyia d’assegurances Winterthur, una època en què, per cert, va viure un parell d’anys a la Suïssa de parla alemanya, on va desenvolupar un altre dels trets en què ja avantatjarà de molt el seu homòleg espanyol, i li permetrà entendre’s amb fluïdesa en les instàncies internacionals: la seva condició de poliglot.

La de personatge públic, això sí, li ve d’una densa trajectòria en el camp cultural, que inicia just fa deu anys, el 2008, quan funda l’editorial que encara ara posseeix i dirigeix: A Contra Vent, des d’on es dedica sobretot a la recuperació de la tradició literària i periodística catalana de la II República i l’exili. El seu currículum a partir de llavors s’accelera, i comença a destacar com a escriptor (ha publicat diversos llibres, i el 2009 rebria el premi Carles Rahola d’assaig) i d’articulista en diversos mitjans, com ara El Punt Avui. El 2011 fa un pas més i assumeix la presidència de l’entitat independentista Sobirania i Justícia, i a més, amb l’advocat Jordi Cortada, interposa al Tribunal d’Estrasburg una demanda contra la sentència del TC de l’Estatut, que seria rebutjada l’any següent. El novembre del mateix 2011 entra en el terreny dels càrrecs públics, quan és nomenat pel govern municipal de Xavier Trias a Barcelona gerent de Foment de Ciutat Vella SA, càrrec que des del juny del 2012 solapa amb el de director del Born Centre Cultural, el nou espai museístic que obre amb ell la Diada del 2013 per destacar el valor de les ruïnes de la Barcelona del 1714, des del qual s’erigeix com un dels protagonistes, el 2014, dels actes del tricentenari. Després, el maig del 2015, assumeix també la direcció de la històrica Revista de Catalunya.

L’accés d’Ada Colau a l’alcaldia fa que Torra deixi el Born l’estiu del 2015, en uns dies tanmateix que coincideixen amb la gestació de la llista unitària de Junts pel Sí a les eleccions del 27-S, que integra la llavors presidenta d’Òmnium Cultural, la seva estimada i malaguanyada Muriel Casals, de qui, per cert, escriuria l’any següent una biografia pòstuma. Torra, que ja n’era vicepresident, assumeix el càrrec interinament i gairebé sense voler –facetes, doncs, en què ja té també experiència–, però al cap d’uns mesos plega per donar pas a Jordi Cuixart, tot i que continua lligat a l’activisme civil amb un pas breu pel secretariat de l’ANC. El març del 2016 és nomenat director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat,i des del 2017 també és conseller del Museu Memorial de l’Exili.

Amb l’aplicació del 155 i la convocatòria d’eleccions a l’octubre, Puigdemont el recluta com a persona de confiança per a JxCat, i fa el salt com a diputat al Parlament. Des que va assumir l’acta al gener –i entre viatge i viatge primer a Brussel·les i després a Berlín–, jurava i perjurava als passadissos que a ell no li tocava ser el nou president. Els últims dies, però, ja esquivava la conversa, i avui és evident que la majoria dels seus companys d’hemicicle no pensen el mateix. Puigdemont no va poder dir que no a Mas. I ara Torra, tampoc. Habemus president.