Productivitat, ocupació i salaris a Espanya
L’11 d’abril del 2007, fa onze anys, el diari Expansió va publicar un gràfic (el primer de la taula ) que recull la productivitat -mesurada en PIB per càpita per hora treballada- d’una sèrie de països prenent com a referència, és a dir, com a índex 100, la productivitat dels Estats Units en cadascun dels anys indicats, per la qual cosa és possible comparar cadascun dels països amb tots els altres de la llista, i amb els EUA, evidentment.
Doncs bé, el 1950 Espanya mostrava un nivell de productivitat de 30, de 58 el 1973 i de 79 el 2005. El 1950 tan sols el Japó, que havia sortit arrasat de la II Guerra Mundial, i Portugal, amb una dictadura que seguia al segle XIX, tenien una productivitat menor que la d’Espanya.
Seguim. El 1973 Espanya tenia una productivitat menor que la que tenien el 1950 Noruega, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Suècia, el Regne Unit, Austràlia i el Canadà. La tenia superior a la d’Irlanda, perquè el 1973 Irlanda era un país agrícola amb la població abocada a l’emigració massiva, i coincidia amb la de Finlàndia, perquè l’economia d’aquest país seguia depenent de l’URSS i encara no havia fet el salt tecnològic que després va fer.
El 2005, l’any culminant de l’“Espanya va bé”, la productivitat que mostrava Espanya era menor que la del Canadà el 1950; menor que la que Noruega, Bèlgica i Holanda tenien el 1973, i semblant a la que tenien Àustria, Suècia i França aquest any.
El segon gràfic (per ordre) recull la taxa de creixement de la productivitat per persona ocupada en una sèrie de països entre el 1996 i el 2005, l’any de l’“Espanya va bé”. Espanya va ser l’únic país de la llista, l’únic, en què la productivitat va caure entre el 1996 i el 2005.
Més. Si s’analitza la variació de la productivitat -mesurada com a percentatge de variació del PIB per hora treballada-, en diferents països del nostre entorn s’observa que Espanya va ser la segona economia en què menys va augmentar la productivitat en 22 anys. En canvi, entre el 2009 i el 2015 va augmentar més que en altres països, més que en bastants països, fins i tot més que la mitjana de l’OCDE. La pregunta, lògicament, és com ha estat possible això tenint en compte la història que arrossegava Espanya des de la meitat dels anys noranta? La resposta és a l’ocupació.
L’ocupació.
Rebobinant. Espanya té una productivitat insuficient, una taxa d’activitat baixa i una desocupació elevada (imagineu a quins nivells estaria la taxa de desocupació si la d’activitat fos més alta). Tot això el que delimita és un entorn en el qual les remuneracions en el treball són baixes.
En el període 2001–2007, quan “Espanya va anar bé”, la remuneració va créixer un 0,6%, però en la fase 2009–2015 es va enfonsar gairebé un 1%. De fet, Espanya va ser una de les economies on menys va créixer la remuneració per hora treballada quan el món va anar bé, però ha estat la quarta en què més ha caigut durant els anys de crisi estudiats.
Evidentment en això hi ha influït molt la inflació en restar poder adquisitiu als salaris (la inflació elevada: un altre dels problemes tradicionals de l’economia espanyola, la principal causa de la qual és… la baixa productivitat), cosa que també afecta les empreses en un entorn de creixent competència.
Factor treball.
El mercat interior espanyol dona per al que dona i és capaç d’absorbir el que és capaç encara que la taxa d’estalvi es trobi a nivells històricament baixos i que el crèdit al consum es vulgui potenciar, per la qual cosa la sortida que queda a la capacitat productiva espanyola és l’exportació. (Pel que fa al consum intern hi ha un altre problema: l’espanyol mitjà prefereix, en múltiples referències, consumir béns importats que béns produïts a l’interior.)
Però, per exportar, els fabricats han de ser competitius, és a dir, la relació qualitat/preu ha de ser la millor possible per tenir possibilitats en els mercats internacionals. La forma sana d’aconseguir això és exportant béns de molt alt valor produïts amb una molt elevada productivitat, però en això Espanya punxa perquè la seva productivitat ha estat històricament baixa i el valor afegit del que es fabrica és mitjà o baix, per la qual cosa Espanya ha de competir en preus baixos i per a això només li queda reduir plantilles per guanyar una certa productivitat per aquest costat, precaritzant l’ocupació i remunerant el treball amb salaris baixos.
Espanya mai hauria d’haver entrat en l’euro, ni quan va entrar ni com va entrar, per això van ficar Espanya en l’euro. I està pagant l’entrada en una zona monetària on la devaluació de la divisa és impossible amb empobriment del factor treball i amb desocupació estructural i amb subocupació, perquè no pot recórrer a una productivitat elevada ni a augmentar el seu valor afegit generat de manera generalitzada perquè per a això es necessita molt de temps i molta inversió i innovació. El turisme és un exemple. La gran majoria del turisme que ve a Espanya és de baix poder de despesa: Espanya competeix en preu per atreure un elevat nombre de turistes i obtenir un ingrés total significatiu però a costa de massificar ciutats i degradar entorns.
Després hi ha el que penja: elevades taxes de desocupació i subocupació al costat de salaris mitjans baixos donen lloc a recaptacions fiscals insuficients que han de ser complementades amb un deute públic estratosfèric que absorbeix més del 20% dels ingressos pressupostaris per al pagament d’interessos, alhora que les cotitzacions d’aquests baixos salaris i aquesta subocupació són creixements incapaços de cobrir les necessitats de les pensions. I solucions que s’aporten com ara augmentar la natalitat i fomentar l’emigració les veig sense sentit veient els nivells en què es mou la demanda de treball i les expectatives de tal demanda en un entorn en què la cada vegada més barata tecnologia reduirà les necessitats del factor treball.
Penso que el futur d’Espanya més enllà de l’horitzó dels polítics pinta molt i molt malament. L’economia espanyola està condemnada a moure’s en un entorn de precarietat i de subocupació amb uns salaris concordes amb una productivitat insuficient. Una economia pobra en què tan sols algunes zones destaquin i s’aproximin a zones amb més dinamisme.
