A Rio de Janeiro hi ha un poder fosc i silenciós, tan violent com letal. Opera a les faveles, les barriades populars que s’estenen pels turons com un gran anell que envolta els barris rics de la ciutat. L’Estat el coneix, però el deixa fer, tot i que sap que és il·legal. Aquest poder està armat, organitzat i té l’origen en una promesa. L’any 2000, policies i expolicies corruptes van oferir als veïns d’aquells barris empobrits protecció contra les bandes de narcotraficants que assolaven el carrer i consumien els joves. Així van néixer les milícies parapolicials de Rio de Janeiro. I gairebé vint anys després s’han fet els amos d’aquests carrerons per on campa la pobresa. Controlen el transport, l’aigua, el gas i la seguretat d’almenys cent territoris de la ciutat. I si algú els planta cara, el maten. L’assassinat a trets de l’activista negra Marielle Franco posa en evidència el poder d’aquests grups que ningú sap com controlar.

Les milícies van néixer abans que Luiz Inácio Lula da Silva arribés al poder, el 2002. I des d’aleshores no han deixat de créixer. En silenci, s’han anat expandint gràcies al cobrament de peatges per protecció a comerciants i veïns en zones cada vegada més àmplies. Després van arribar els diners, en grans quantitats, amb el control de la venda de les bombones de gas i de l’aigua envasada, subministraments obligats en barris sense serveis públics. Avui, el seu gran negoci és el transport. Els caps operen les empreses d’autobusos que entren als barris sense control. Com a teló de fons sempre hi ha la manca de presència de l’Estat. El que no dona el govern ho donen les milícies, tot i que hagin degenerat en grups de xoc que treballen de bracet amb els narcotraficants. Tenen tant de poder que la premsa brasilera gairebé no en parla i fins i tot s’han infiltrat en el poder polític amb representants en alcaldies i el Parlament.

“Al principi, estaven integrades per policies corruptes que extorsionaven el narcotràfic, però aviat es van adonar que era més lucratiu controlar tota la comunitat”, explica el coordinador del Laboratori d’Anàlisi de la Violència de la Universitat de Rio do Janeiro, Ignacio Cano. Els seus líders van començar a teixir xarxes d’extorsió a les faveles amb total impunitat. Els diferents governs van considerar les milícies un mal menor, grups d’autodefensa que ajudaven l’Estat en la lluita contra el tràfic de drogues. El discurs oficial va ser com el de Colòmbia amb les Autodefenses Unides, grups paramilitars per combatre la guerrilla, o els grups armats contra les màfies a Mèxic.

En tots els casos, el resultat va ser el mateix: quan aquests grups s’envolen i campen a la seva són incontrolables. En el cas de les milícies de Rio de Janeiro, això va passar fa deu anys, quan tenien molt de poder. Actuaven de forma pública i visible quan van decidir torturar i assassinar un grup de periodistes crítics. “El poder públic va reaccionar a aquests assassinats i, el 2008, es va crear una comissió d’investigació parlamentària que, per primera vegada, va aconseguir desemmascarar molts dels membres de les milícies”, hi afegeix Cano. El resultat va ser la detenció de desenes de líders parapolicials, amb una llista que incloïa des d’oficials fins a bombers i militars corruptes. Des d’aleshores, les milícies van abaixar el perfil i es van refugiar en la invisibilitat, però continuen actives. “Són més discrets, treballen amb joves dels barris i la policia hi apareix menys”, comenta Cano. Però la seva figura fantasmal va tornar a ser portada dels diaris amb l’assassinat de Marielle Franco, una activista negra de la favela i molt crítica amb la violència policial. Franco va participar el 2008 en aquella comissió parlamentària que tant de mal va fer a les milícies.