“Colòmbia és un altre país després dels vuit anys amb el president [Juan Manuel] Santos. Esperem que demà no ens trobem vivint com els pobres germans veneçolans”, diu Hugo Vázquez, de 47 anys i votant d’Iván Duque, el candidat de l’expresident Álvaro Uribe.

“La ultradreta uribista ha incendiat el vot de la por d’un futur castrochavista inexistent per ensorrar Gustavo Petro. Però Colòmbia necessita el seu primer president d’esquerres que tregui els pobres de la pobresa”, assegura Margarita Callizo, de la mateixa edat i a la mateixa cua de votants que esperen torn al centre electoral d’Humanidades, al ben cuidat nucli antic de Popayán, de 285.000 habitants i capital del departament del Cauca.

“La guerra s’ha acabat i les FARC no tornaran. El que no s’ha acabat, el problema real de Colòmbia, és la corrupció“, diu Andrés Chilito, politòleg i professor de la Universitat del Cauca, a més de coordinador regional dels 140 observadors que té repartits en aquest departament la xarxa MOE-Colombia, la més gran d’observació electoral nacional. Popayán és la capital d’aquest departament, un dels més castigats per l’acció de les FARC en els més de 50 anys de guerra civil. En alguns municipis dels voltants encara hi ha els anomenats “dissidents” o grups armats que no acaten l’acord segellat el 2016 pel president Juan Manuel Santos i el líder de les FARC, Rodrigo Londoño. Algun d’aquests dissidents ha emès un “toc de queda” per a la jornada electoral per boicotejar-la. “És difícil verificar si és fake o real. Com ho són tantes de les amenaces difoses per les xarxes senzillament per desestabilitzar l’elecció”, continua aquest professor d’arrels indígenes, amb aspecte encara d’etern estudiant.

Ha estat una campanya tranquil·la però incendiària a les xarxes, incloent-hi amenaces de mort contra Petro. Les FARC són història passada com a guerrilla i pot ser que tampoc no tinguin futur com a partit polític –en les legislatives de principis d’any van treure un 0,1% i ara no tenen candidat a la presidència, ja que Londoño es va retirar–. Santos, premi Nobel de la pau el 2016 i polític rebut amb catifa vermella a escala internacional, s’acomiada del càrrec amb la popularitat sota mínims. “L’uribisme és més fort que mai. Santos s’acomiada sense hereu polític”, explica Elvira Vargas, d’un col·lectiu de persones transgènere de Popayán. El Centre Democràtic de l’expresident Uribe, l’antecessor de Santos i enemic del seu procés de pau, va ser el partit més votat en les legislatives. Duque és el més sòlid aspirant a la presidència, segons les enquestes. “Popayán està amb Petro. Els joves i els pobres volen un president d’esquerres”, continua Vargas, mentre saluda representants al col·legi electoral d’aquest candidat, exguerriller que va deixar les armes fa dècades i exalcalde de Bogotà. Petro es perfila com el rival de Duque en segona volta, si cap candidat supera el 50% dels vots. “Sí, Petro és el candidat dels joves, però a Colòmbia, amb l’índex d’abstenció del 60%, els joves no voten”, diu Carolina Botero, analista del centre d’estudis polítics Karisma de Bogotà.

Les xarxes socials “estimen” Petro, “però no es poden prendre com a indicador”, alerta. Els sondejos afavoreixen Duque, “però hem de tenir en compte qui els fa: grups mediàtics i lobbies de la dreta”, hi afegeix. I no es descarta un frau massiu en favor d’un tercer, Germán Vargas Lleras, exvicepresident de Santos i candidat del desgastat establishment. “A Petro no el deixaran arribar a la presidència. És massa esquerrà, va ser amic d’Hugo Chávez. L’enfonsaran. El canvi només és possible amb Sergio Fajardo”, diu Chilito, convençut que aquest candidat moderat de centreesquerra pot ser el tapado o vencedor contra pronòstic.