El turisme, com a punta de llança de l’economia de mercat, té molts dels tics del capitalisme vigorèxic i hipertrofiat que només pensa a créixer. Barcelona és un cas simbòlic del que és una ciutat que es transforma pel turisme, malgrat que no únicament. Però la marca té tant d’èxit que es desborda, i quan comença a molestar no hi ha ningú que aturi aquesta riuada de gent que vol tenir l’experiència Barcelona. El turisme té la culpa dels problemes de l’habitatge a Barcelona? No només, també hi ha els fons financers internacionals, que estan fent anar els lloguers com si fossin actius financers. El que passa és que als turistes és molt fàcil culpar-los, perquè es veuen, porten maletes i són alts i rossos i fàcils de localitzar, per tant podem descarregar la nostra ira en el turista.

Complicat. Primer, perquè les ciutats, que han de gestionar les molèsties del turisme, també necessiten els seus números macroeconòmics. Viuen en una contradicció: fan plans per pal·liar els efectes al mateix temps que inverteixen en promoció. Segon, perquè quan una ciutat decideix normalitzar el turisme està sola. Perquè és el govern autonòmic qui té les competències de turisme, i perquè és el govern de l’Estat qui controla les infraestructures. L’Estat deixarà de frenar l’arribada d’avions i creuers perquè l’Ajuntament de Barcelona hagi decidit posar-hi límits? Fins ara hem vist que la relació de les ciutats amb l’Estat, siguin del color polític que siguin, són complicades, perquè els interessos són contraposats. Des de l’economia; el turisme es comptabilitza com a exportació, a l’Estat español, li interessa molt el turisme perquè li justifica la balança de pagaments, malgrat que hi ha la paradoxa que Espanya es veu obligada a importar més pel consum dels turistes, al final l’economia espanyola avança cap a la balearització: en el sentit que Balears, que viu del turisme, ho ha d’importar tot, no produeix res.

Normalment els estudis que diuen això solen venir de parts interessades. El turisme genera molts llocs de treball? Sens dubte, moltíssims. Però quins? La majoria estacionals, temporals i precaris, perquè aquesta és l’essència mateixa del sector. I després hi ha les externalitzacions, que passen en totes les parts de l’economia de mercat, però en el turisme són molt més doloroses, i l’exemple són les castigades kellys, el sindicat de les cambreres d’habitacions. I això està passant en un moment en què els hotels estan creixent exponencialment amb nivells d’ocupació i beneficis com mai. Si els hotels estan tenint beneficis com mai i pagant malament com mai, l’ocupació i l’economia del turisme no estan ben repartides.

En el llibre parlo d’un estudi sobre Amsterdam fet per una ONG que es dedica a la investigació i una revista holandesa que han fet el càlcul i no els surten els números. S’han adonat que a Amsterdam el turista li surt a pagar. Per què? Perquè la majoria de negocis turístics són globals (les cadenes hoteleres, botigues i agències de viatges i la companyia de l’avió), per tant, paguen impostos en un altre lloc. D’altra banda l’Ajuntament ha de pagar part del port de creuers, la neteja dels carrers, la seguretat, els serveis d’una ciutat, la mobilitat, la promoció...

Si jo fos un alcalde, president de comunitat autònoma o el president del govern espanyol i volgués tornar a guanyar les eleccions em seria molt més rendible apostar pel sector serveis, sobretot pel turisme, perquè amb una bona promoció i fomentant unes infraestructures turístiques, que a Espanya ja estan molt madures, em seria molt més fàcil rendibilitzar la inversió, perquè els números macroeconòmics em donarien la raó. Generaria llocs de treball, precaris, però les dades de l’atur m’anirien bé, i les dades sobre el PIB, també. Si fes la mateixa aposta per la inversió en R+D+I, les properes eleccions no les guanyaria jo, perquè és una inversió més a llarg termini. Els incentius del polític no estan ben alineats amb els interessos reals de la societat. En una economia sana, les fitxes del joc han d’estar posades en diferents sectors productius, perquè corres el risc de col·lapsar. Espanya no és un monocultiu del turisme, però sí del sector serveis. De les grans destinacions turístiques -Espanya és la segona-, la més dependent del turisme és l’Estat espanyol, on l’11-12% del PIB prové d’aquest sector. En països més sans com França i d’altres està en el 5% perquè fan altres coses.

Estan en moments vitals diferents. No és el mateix la situació de saturació turística de Barcelona que la de Madrid o València. Mentre que Barcelona en Comú té el turisme com un dels temes clau del seu programa electoral, Ahora Madrid l’esmenta poc i de passada. Em fa la sensació que Barcelona, que és la que té avantatge en això de gestionar els efectes negatius del turisme, no està servint d’exemple a la resta, per allò tan humà de: “A mi això no em passarà.” Però els gestors haurien de tenir una visió més a mitjà termini i que els fes veure que tot va per aquí.