Una piulada d’una revista satírica –Titanic– en què s’anunciava la ruptura entre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d’Angela Merkel i la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) del seu ministre de l’Interior, Horst Seehofer, va desfermar ahir al matí les alertes d’algunes agències de premsa i mitjans. En circumstàncies normals, ningú no ho hauria difós sense contrastar-ho. Però després de tres dies de rumors i desafiaments de Seehofer cap a la cancellera, aquest fake semblava tan lògic que molts es van deixar portar per l’ànsia de velocitat.

No, la CDU i la CSU no han trencat l’aliança que mantenen des del 1949. Però ningú no posaria la mà al foc que no ho facin dilluns vinent. Seehofer està decidit a tancar fronteres i fer tornar els refugiats al país per on van entrar a territori de la Unió Europea (UE). És a dir, a fer complir, diu Seehofer, el sistema de Dublín, segons el qual la destinació d’un refugiat s’ha de decidir en el primer país comunitari que trepitja. És allà també on se n’han de fer càrrec.

Merkel s’hi oposa. No es poden adoptar decisions unilateralment, cal buscar una solució europea a la política migratòria, repeteix com un karma de fa dies. Per Seehofer, el sistema Dublín és un acord sorgit d’un consens europeu, ara fa vint anys. Que els socis de la UE no el compleixin, que els països amb fronteres exteriors –com Grècia o Itàlia– deixin passar els refugiats cap al nord sense registrar-los, no és cosa que hagi de resoldre Alemanya, país que des de 2015 ha rebut 1,3 milions de refugiats. Tampoc que Polònia o Hongria no acceptin els sistemes de repartiment per quotes.

Seehofen vol tancar fronteres i muntar un eix amb Àustria i Itàlia, dos veïns amb la ultradreta com a soci govern. Merkel demana paciència i esperar que la cimera de la UE de final de juny li doni la recepta que apagui el foc bavarès.

Les crítiques de Seehofer a la cancellera van ser la constant durant l’anterior legislatura. Aleshores, Seehofer era cap del govern a Baviera, el land per on entren la majoria dels refugiats.

Que Merkel l’incorporés a la nova gran coalició, i com a ministre de l’Interior, va ser una concessió a la dretana CSU que va sorprendre molts. Era la manera de signar la pau, a canvi del sí a un pacte de govern en què el tercer soci, els socialdemòcrates, s’emportaven els millors ministeris, Exteriors i Finances, entre d’altres.