Angela Merkel va sentenciar el seu destí polític el dia que va decidir obrir les portes d’Alemanya als refugiats. Només el 2015, van entrar al país un milió de persones que, fugint de la misèria i de la guerra, havien saltat al continent des de Turquia amb la determinació d’arribar al cor d’Europa i obtenir-hi l’asil. Aquella decisió transcendental que havia de marcar el llarg mandat de la cancellera tindria les seves conseqüències.

Dos anys després, en les eleccions generals de setembre del 2017, un partit ultradretà (Alternativa per Alemanya, AfD), crític ferotge de la Willkommenspolitik (la política d’acollida), accedia per primera vegada en més de 60 anys al Parlament federal i es convertia en la tercera força de la cambra. Avui, després de la reedició de la gran coalició de cristianodemòcrates i socialdemòcrates, l’AfD ha reforçat el seu estatus en adquirir la condició de primera força de l’oposició.

Des d’aquesta plataforma privilegiada, l’AfD ha marcat el pas de la dreta conservadora alemanya i, sobretot, de la bavaresa CSU, el partit sociocristià agermanat amb la CDU de Merkel, que controla el Ministeri de l’Interior. Tot i que la cancellera ja va tallar en sec el flux de noves arribades –pactant amb Turquia, per exemple, el taponament de la via d’entrada de refugiats des d’aquest país– i tot i que, en termes absoluts, el nombre de demandes d’asil es va reduir l’any passat a Europa un 44%, la CSU manté la bel·ligerància amb els refugiats, acostant posicions amb els nous governs xenòfobs d’Àustria i Itàlia, alineats, al seu torn, amb els règims autoritaris de l’est, contraris al sistema de quotes d’acollida dictat per la Comissió Europea.

La CSU, que nota al clatell l’alè de l’AfD i veu perillar la seva històrica hegemonia a Baviera en les eleccions regionals de l’octubre, s’ha erigit en el principal contrapès intern al lideratge de Merkel. Si la cancellera no obté un acord satisfactori sobre immigració amb la resta de socis europeus en la cimera de líders de dijous i divendres vinent, la CSU amenaça de prendre mesures unilaterals amb el risc d’acabar dinamitant la gran coalició de Berlín, fatigosament posada en marxa fa tot just quatre mesos. El problema, però, no es redueix a desactivar la crisi de govern a Alemanya, sinó a afrontar el repte de la immigració a Europa donant-hi una resposta eficaç i humanitària. A la llarga, la solució passaria per aturar les guerres i integrar els països del sud als circuits econòmics internacionals per crear-hi les condicions de benestar que fessin desaparèixer la necessitat d’emigrar en massa. Mentre això no passa, Europa està obligada a impulsar estratègies valentes, justes i efectives per atendre el reclam migratori, tot i que, amb la ultradreta xenòfoba i desacomplexada que va prenent força, costa veure una sortida a curt termini.