La Unió Europea afronta, amb la cimera d’ahir de 16 dels seus membres i l’oficial del Consell Europeu dels 28 caps d’estats o de govern de la setmana vinent, un triple repte. Necessita pactar una sèrie de mesures comunes per tal de gestionar i disminuir el flux de migrants i refugiats que arriben per la Mediterrània arriscant la vida. Voldria fer-ho amb uns protocols d’actuació que no vulneressin les convencions de drets humans i refugiats de l’ONU, de salvament marítim i de protecció dels menors, cosa que sembla difícil. I, en tercer lloc, pretén evitar no aconseguir cap acord i que els països de l’anomenat Grup de Visegrad –Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia–, a més d’altres com ara Àustria, que al juliol assumirà la presidència del Consell, es desvinculin encara més de les polítiques comunes d’immigració i asil. I tant si s’arriba a cap acord com si no, l’extrema dreta, amb Itàlia al capdavant, que ja governa o condiciona els governs d’una dotzena d’estats, podria sortir enfortida i debilitar, encara més, moralment i políticament el projecte europeu.

Revisar o no els anomenats acords de Dublín sobre asil, que estableixen que és el primer estat que trepitja el demandant de protecció el que ha de tramitar l’expedient i fer-se’n càrrec, és sobre la taula des de l’arribada de més d’un milió de refugiats via Turquia que van acabar majoritàriament a Alemanya. En aquella crisi, va resultar impossible aplicar aquest principi, cosa que va ser aprofitat per la ultradretana Alternativa per Alemanya i que ara fa que els socis bavaresos d’Angela Merkel posin les coses difícils a la cancellera. I les quotes de repartiment i solidaritat pactades llavors van fracassar pel rebuig de la majoria d’estats i la predeterminació dels migrants i refugiats d’instal·lar-se a Alemanya i altres països on tenien amics o familiars.

Sobre la taula hi ha la proposta anunciada pel president del Consell, Donald Tusk, de crear zones d’arribada, internament o contenció, per destriar qui és susceptible d’asil o protecció internacional i qui hauria de ser retornat com a immigrant il·legal. Es pretén que aquests camps s’ubiquin a estats com ara Albània o Tunísia. D’alguna manera, es vol reproduir el que va funcionar a mitges amb Turquia, aturant el flux cap a Grècia, fa tres anys. Però difícilment seria aplicable, ja Turquia és frontera amb Síria i era el camí d’arribada a Grècia. Atorgar aquest rol a Tunísia o Albània resulta impensable, perquè aquests no són al mig de la ruta, i s’haurien de fer trasllats massius i desviament dels vaixells interceptats, creant-se camps d’internament per a desenes de milers de persones, vulnerant-se drets com ara els dels menors i la no separació de famílies i després executar per la força repatriacions massives, sovint inviables, cap a països llunyans o cap la caòtica Líbia. I aquestes repatriacions massives que demana l’extrema dreta europea vulnerarien, sens cap mena de dubte, la legislació i els valors de la Unió Europea.