coincidint amb el Dia Internacional del Refugiat, el 20 de juny passat, alguns carrers de París van aparèixer pintats amb obres reivindicatives de Banksy, un artista urbà anònim –i dels més cotitzats– que utilitza esprais i plantilles per a les seves creacions. Pels voltants del Centre Pompidou, de la Sorbona, als molls del Sena, l’artista va anar escampant els seus missatges de denúncia per les parets. Com el dibuix en què es podia veure un home amagant un xerrac a l’esquena i oferint a un gos l’os de la cama que li acabava d’amputar. Una descarnada al·legoria del tracte que dispensen les nostres societats europees als més vulnerables.

De visions d’Europa, en va parlar també al CIDOB Hans Kundnani, investigador del think tank britànic Chatham House. Kundnani va explicar la “inquietant transformació” que, al seu parer, ha anat experimentant la UE en el seu procés d’integració. Tot va començar, sosté, amb la crisi del deute de 2010, quan Grècia va ser amenaçada amb l’expulsió de l’euro si no complia les exigències imposades pels seus creditors. Rescat financer a canvi de doloroses reformes estructurals. Aquest “principi de condicionalitat”, continua Kundnani, no va quedar restringit a la crisi de l’euro, sinó que, a partir de llavors, es va convertir en la “pauta a seguir”. Així, Alemanya –i darrere d’ella la Comissió Europea– va amenaçar de retallar les ajudes econòmiques als estats membres que refusaven d’assumir les quotes de refugiats o als que, com Polònia, incompleixen principis bàsics comunitaris com la separació de poders o el respecte a l’estat de dret.

Resultat de tot això, alerta, la UE s’ha fet més “coercitiva”, amb un “nucli” que imposa les seves condicions a la “perifèria”. I aquest centre dominant, com no costa d’imaginar, se situa a Berlín, de manera –avisa Kundnani– que “el perill és que la UE passi a ser vista, cada cop més, com un vehicle per a la imposició de les preferències alemanyes”. Aquesta percepció, afegida a l’obsessió de Merkel per transformar Europa en un actor geopolític “competitiu”, xoca amb la Unió solidària somiada pels pares fundadors, un espai de democràcia i llibertat que els europeistes posaven com un model de referència mundial. Lluny d’aquest ideal, l’Europa més egoista és la que hem tornat a veure aquesta setmana a la cimera de líders comunitaris, centrada en com abordar el desafiament migratori. La diferència és que ara –manllevant les paraules de Kundnani– és tota la UE la que es constitueix en nucli contra una perifèria encara més perifèrica, com són els immigrants i els refugiats de l’Àfrica i el Pròxim Orient. “L’Europa que protegeix”, la que propugna Macron, només serveix per als de casa. Per als de fora, fronteres, controls i deportacions. Per dir-ho a la manera de Trump, Europa primer.