Aparentment, Angela Merkel s’ha tornat a sortir amb la seva i s’ha esbandit el seu màxim maldecap intern, Horst Seehofer. La línia de fronteres obertes que va representar, però, ha quedat ferida de mort. La situació d’ahir es podia qualificar de moltes maneres, menys d’estable. La CDU de Merkel es reunia a la seva seu de Berlín mentre la germana bavaresa ho feia a Munic. La mateixa cancellera va anar al migdia a la televisió pública a gravar una entrevista centrada en el tema migratori en què defensava com a “suficient” l’acord amb la UE, sense saber encara què diria Seehofer, el seu ministre de l’Interior i cap de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). L’hora d’emissió era al vespre, quan inicialment es pensava que el país ja havia de saber què havia passat, si s’havia trencat o no la gran coalició, si Merkel se sotmetria a un vot de confiança o si hi hauria noves eleccions.

O, potser, si Seehofer dimitiria –com havien avançat alguns analistes–, enterrat per la pressió dels seus enemics interns a la CSU. És a dir, l’actual cap del govern de Munic, Markus Söder, que va haver de lluitar de valent per imposar-se com a nou primer ministre, el càrrec que ocupava Seehofer fins que Merkel el va nomenar titular d’Interior a Berlín. Més que l’entrevista de la cancellera, s’esperava l’aparició de Seehofer, que no va ser a les sis de la tarda com estava previst, sinó quan les paraules de Merkel eren en passat.

Söder, de 51 anys, representa la nova generació de la CSU i una línia dura molt semblant a la del primer ministre austríac, Sebastian Kurz, 20 anys més jove. Seehofer, de 68 anys i ministre ja en temps del canceller Helmut Kohl del 1992 al 1998 –de Sanitat–, és tant o més dretà que Söder i tant o més amic de Kurz i l’hongarès Viktor Orbán que ell. Però és un pes pesant farragós i molest per als que volen dinamitzar el partit de cara a les eleccions regionals que se celebraran a Baviera a l’octubre.

La qüestió migratòria ha assetjat Merkel des del moment en què va obrir les fronteres als refugiats, el 2015. Li han sorgit llops, interns i externs, obsessionats a tancar fronteres tant en aquell any rècord en l’arribada de sol·licitants d’asil com ara, amb xifres regressives. Seehofer va ser el gran maldecap intern de la legislatura anterior, quan no era membre del seu govern però sí cap del govern bavarès i de la CSU. Va exercir una oposició implacable dins del seu bloc conservador i li va retreure, dia rere dia, l’arribada al país de prop d’un milió de refugiats aquell 2015. Van anar finalment junts a les eleccions generals, d’acord amb la tradició de la CDU-CSU des de temps fundacionals. Era una mena de treva, atès que no hi havia una candidatura millor que la de Merkel. Quan es van obrir les urnes, la CDU-CSU va topar amb els pitjors resultats des del 1949 (un 33%) i la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) es va convertir en tercera força, per sota de l’afeblit SPD.

Quedava clar que la CSU no perdonaria l’ensopegada a Merkel. Però van fer veure que li donaven suport en la duríssima negociació per formar un nou govern. Potser pensaven que no se’n sortiria. La cancellera va trigar sis mesos a aconseguir la reelecció amb una nova gran coalició. Però a dins hi tenia el llop. Söder, de passada, es va treure del damunt l’enemic propi. A casa hi tenia Seehofer; al veïnat, una altra mitja dotzena de llops que havien arribat al poder amb discursos xenòfobs i la promesa de tancar fronteres. Com Hongria, Polònia i l’Àustria de Kurz. L’últim graó, de moment, ha estat l’arribada al poder a Itàlia d’una constel·lació populista ultradretana i un ministre de l’Interior, Matteo Salvini, disposat a tancar la Mediterrània i el que calgui.

Amb l’eix París-Berlín, Merkel no en tenia prou per compensar-ho. La cancellera ha remenat a la recerca d’aliats. Dos esquerrans, Sánchez i el grec Tsipras, li han donat un cop de mà. L’un, potser enlluernat per la idea d’acostar-se en temps rècord a la que havia estat gran amiga europea de Rajoy. L’altre, perquè malgrat tot sempre s’ha acabat entenent bé amb Merkel o perquè a Atenes hi té els seus propis llops.

O perquè pensa, com d’altres, que el que vingui si cau Merkel serà pitjor. Passi el que passi amb el govern alemany, de la política de fronteres obertes de Merkel del 2015, ja no en queda res. Els llops se l’han cruspida. I la ultradreta ha imposat la seva agenda en alguns governs europeus, mentre que d’altres, en comptes de fer-hi front, n’han adoptat les consignes.