La família Jackson ha estat sempre una pinya: aquesta institució gairebé perenne de la música popular ha sobreviscut a pràcticament tot, gràcies al seu talent, però també a la seva unitat en bloc, tan difícil de mantenir en el món de l’espectacle. Hi ha hagut desercions –Jermaine, casat amb una filla de Berry Gordy, va ser l’únic que es va quedar a Motown quan els Jackson 5 van anar-se’n a Epic–, tampoc no han faltat exilis –La díscola La Toya, apartada del nucli familiar per haver acusat el pare d’abusos i per haver sortit despullada a Playboy– i, com a gran culminació d’aquesta vida pública en exposició constant, ara fa nou anys va caure com un meteorit el gran impacte de la mort de Michael. Però ni tan sols això va posar fi als Jacksons, sempre tan segurs d’ells mateixos –capaços de posar títols com ara Triumph i Victory a alguns dels seus discos–, tan conscients que ells són, ni més ni menys, la família reial del pop, tot i que fa dècades que no enregistren cap èxit.

Amb aquest bagatge i només onze dies després de la mort del seu pare, Joe Jackson –segons alguns, l’ogre que va esclavitzar els seus fills–, The Jacksons es van presentar diumenge al Festival Jardins de Pedralbes amb un espectacle tan professional com es podia esperar de quatre nois que fa mig segle que volten pels escenaris, però als quals també es nota una certa rutina i una escassa generositat amb el seu públic i, el que és gairebé pitjor, amb el seu propi llegat musical: en una hora i mitja gairebé cronometrada, els èxits dels seixanta com ara I want you back, ABC i I’ll be there van quedar reduïts a fragments d’un medley en combinació amb altres peces memorables dels primers setanta com ara Dancing machine i Never can say goodbye. Per contra, el concert havia començat amb bones perspectives: les contundents Can you feel it (1980) i Blame it on the Boogie (1978), els seus darrers grans èxits internacionals en plena era disco, van deixar pas a Rock with you, un dels singles de l’apoteòsic Off the Wall (1979), de Michael, el disc que va encetar el seu regnat com a solista, però que també va ser el principi de la fi de The Jacksons. En la recta final del concert també va sonar Wanna be startin’ somethin’, de Thriller (1982), com si els grans èxits de Michael fossin ja de tota la família. Al final, tot queda a casa. De fet, el seu nom va ser recordat i venerat pels germans i pel públic durant tota la nit, amb grans exclamacions i ovacions cada vegada que la imatge de Michael emergia de la pantalla on anaven apareixent els germans en diferents èpoques i també la mare, el pare –defensat pels fills com l’autèntic artífex de tot plegat– i Gordy.

Jackie, Tito, Jermaine i Marlon –a 60 anys, el més jove, també el més ballarí i xerraire–, ben ajudats per dos teclistes, un guitarrista, un baixista i un bateria, es van atrevir fins i tot amb un tema del darrer disc tot sol de Tito (We made it), abans de tancar el concert amb una de les bombes rítmiques del grup, Shake Your Body (Down to the Ground), també de la gran collita del 78, però innecessàriament allargada. Com a propina escassa, un sol bis, State of shock (1984), enregistrada amb Mick Jagger per a Victory: contundent, professional, però un xic freda, com tot el concert.