La justícia alemanya va actuar amb contundència contra Beate Zschäpe, l’anomenada “xicota” o “vídua neonazi“, única supervivent del grup Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU). Després de cinc anys de procés, va ser condemnada a la pena màxima –cadena perpètua, que a Alemanya equival a la pràctica a 25 anys de presó– pels assassinats de nou immigrants i una policia. Uns crims comesos per un grupuscle de només tres membres –la condemnada i els seus dos companys, Uwe Mundlos i Uwe Böhnhardt– que va actuar impunement entre el 2000 i el 2007 arreu del país..

L’existència del grup no va sortir a la llum fins que el 2011 van aparèixer morts a la seva furgoneta els dos homes, assetjats per la policia després de cometre un dels seus atracaments a un banc. Aparentment va tractar-se d’un suïcidi. Immediatament després Zschäpe va fer volar la casa on vivien tots tres, a Zwickau (est d’Alemanya) i després es va lliurar a la policia.

El que es va descobrir tot seguit és el que, els dies posteriors, la cancellera Angela Merkel va qualificar de “vergonya” per a Alemanya. A la casa es van trobar proves i vídeos amb la figura de la Pantera Rosa fent un recorregut macabre pels assassinats del grup: vuit petits comerciants turcs i un de grec, a més de dos d’atemptats amb bomba, un dels quals amb trenta ferits. El darrer crim, el de la dona policia, ortia de la definició d’atac neonazi.

Es va saber que no s’havia investigat un possible vincle entre aquelles morts, atribuïdes a corre-cuita a venjances entre estrangers, malgrat que l’arma emprada –una pistola Ceska 83– sempre va ser la mateixa. Tampoc no es van seguir com hauria calgut els passos de l’NSU, malgrat que els tres membres estaven fitxats com a neonazis amb vincles amb altres grups radicals. Van rodar alguns caps entre la policia i els serveis secrets. Després es va saber que s’havien destruït arxius sencers sobre el tercet, probablement per amagar errades o fins i tot connivències.

Zschäpe, de 43 anys ara, va assistir a l’obertura del procés amb arrogància i agressivitat. Quasi no ha fet declaracions en els cinc anys de procés i ha desqualificat repetidament els seus advocats d’ofici. Ja cap a la tanda final, es va voler distanciar dels crims dels seus companys, amb els quals havia mantingut relacions en paral·lel i dels qui, deia, era emocionalment dependent.

Aquesta mena de penediment tardà no ha estovat l’Audiència de Munic. Era un judici per indicis, on teòricament podia haver-se pronunciat a favor de l’acusada. No la condemnen com a autora material dels assassinats, comesos pels seus companys, sinó per la seva “contribució” als crims. També es va condemnar a penes de entre dos anys i mig i nou de presó quatre d’aquells còmplices de l’NSU que la policia no va detectar o no havia seguit mentre es cometien els crims.

La vergonya que aleshores va admetre Merkel no s’ha apaivagat en aquests cinc anys de procés, amb cap a 440 vistes i mig milió d’actes. Els familiars de les víctimes, alguns dels quals arribats a Munic des de Turquia per primer cop a la seva vida, continuen denunciant les negligències o la connivència policial amb el neonazisme.

Per als Verds i l’Esquerra, tots dos a l’oposició, el cúmul d’escàndols entorn els crims de la Clandestinitat Nacionalsocialista palesen la vella dita que, a Alemanya, la policia es cega de l’ull dret.