Amb un “Bona nit, Sant Feliu!”, Jack Johnson va començar l’únic concert de presentació a Catalunya d’All the light above it too, un setè disc concebut amb la mateixa consciència mediambiental que el caracteritza, però –i en això rau la novetat– amb denúncies implícites contra la maleïda postveritat de l’era Trump. Sí, un hawaià que viu al mític i mitificat paradís també té dret a tenir mala jeia, i encara més amb el seu president, encara que sigui expressant-ho amb cançons que, contradictòriament, encomanen bones vibracions. Perquè per molt que s’hi esforci, l’exsurfer no pot deixar de ser un beach boy –en el seu cas, literal, perquè ell sí que va practicar aquest esport emblemàtic on va néixer i viu– que quan es posa a tocar li surt una música encomanadissa, que t’atrapa amb la seva veu entre melòdica i trencada i els ritmes afables i ondulants de la seva guitarra, que conviden a deixar-te endur talment com si llisquessis amb la seva taula per una onada llarga i tranquil·la.

Folk, reggae, country, pop-rock... Jack Johnson fa fusió de tots aquests estils musicals amb un estil propi, on es percep un cent per cent de naturalitat i una personalitat genuïna. Calçat tan sols amb unes xancles i secundat per tres músics funcionals amb qui es nota la sintonia, entre els quals destaca Zach Gill als teclats (piano, acordió, veu i el que faci falta), va oferir divendres un concert –l’inaugural del 56è Festival de la Porta Ferrada – de dues hores llargues que va satisfer al nombrós públic congregat i entregat. Fins a 25 temes va tocar en una actuació que va anar de menys a més, amb una primera part monòtona tot i tenir cançons que també podrien animar anuncis estivals de cervesa. Cal destacar Sitting, Waiting, Wishing i Good people, del seu disc més rodó, In between dreams (2005).

El punt d’inflexió, i un dels moments estel·lars de la nit, va venir amb una sorpresa: quan a l’escenari van ser convidats a tocar plegats la família Estivill (sí, el mediàtic doctor, la Montse i en Jordi), bons amics del cantant nord-americà, que, com va rememorar (almenys tres cops), va conèixer arran d’un viatge que va fer amb la seva dona l’any 1997 i que tant el va marcar, fins al punt de dir que Sant Feliu de Guíxols “va ser el meu lloc preferit”. Van interpretar amb una amalgama de veus irregular, però entranyable, dos grans temes: un de temàtica adequada com Sunsets for somebody else –d’aquest nou disc que tracta dels somnis i el dormir– i I got you, amb la qual Johnson es va atrevir a entonar estrofes en català, fet que va ser correspost per una gran i merescuda ovació del públic.

A partir d’aquí el concert va continuar, tot fent un tomb quant a ritme. Començant per Tomorrow morning, una cançó enregistrada en un contestador automàtic –“quan encara existien”, va recordar irònicament entre tant d’espectador millenial que hi havia– i la molt hawaiana Bubble toes, que va concebre prèviament i no va ser fins aquell memorable viatge, i l’idil·li confessat amb Sant Feliu, que no va acabar de compondre del tot. Un altre moment culminant va ser quan va fer pujar a l’escenari El teloner, Xavier Calvet, cantant dels ganxons Bullitt, perquè compartissin protagonisme amb Breakdown. Tot un detall. I per enfilar un final de concert en què van lligar la minimal Belle amb la popular Banana pancakes i les animades Shot reverse shoti Mudfootball.

Els bisos ens van portar solos preciosos de Johnson interpretant vells temes en solitari i, ja amb la banda, Mother ocean, que amb tanta melancolia va acabar reconeixent que tenia “mono de l’oceà” i que havia practicat surf de vela a Sant Feliu per tornar “a sentir la sal a l’esquena”. I així, Sant Feliu va esdevenir Hawaii per una nit i, amb We he share the same soul vam acabar compartint el seu esperit de surfista.