Dijous al vespre, Cindy Madrid va anar a arreglar-se el pentinat per al dia més important de la seva vida. Volia sentir-se guapa, que la façana exterior conjuntés amb l’alegria que vivia per dins. En poques hores, encara no sabia quantes, podria abraçar la seva filla Jimena, després d’un mes sense poder veure-la. Mare i filla, salvadorenyes, són probablement les cares més visibles de la política de separació familiar d’immigrants sense papers impulsada pel president dels EUA, Donald Trump. La història d’aquesta família va sortir a la llum gràcies a una gravació emesa per ProPublica, plena de brams infantils reclamant poder tornar amb els seus pares.

L’àudio va despertar la indignació als EUA. S’hi van afegir imatges de nens engabiats, famílies trencades per milers de quilòmetres, nadons lactants allunyats de les seves mares. Pares i fills passant un calvari, incomunicats els uns dels altres, vivint un malson sense saber què carai passava als éssers estimats.

La mobilització social va canviar les regles del joc, i un jutge va obligar les autoritats a reunificar les famílies. Però res és tan fàcil amb l’administració Trump, que s’ha vist sobrepassada per una crisi autoinflingida.

Per començar, no se sap quantes famílies estan separades. Primer, es parlava de 2.300, per, dies després deixar, el càlcul en un imprecís “menys de 3.000”. La implementació de la “tolerància zero” amb la immigració va ser caòtica, sense registres adequats.

Les històries són terrorífiques. Bartolomé Martínez, un hondureny de 30 anys i escaig, va pensar fins i tot en el suïcidi durant els 44 dies que va estar separat del seu fill. “Creies que venint amb el fill et donaríem papers? Estàs fotut”, li havien dit els policies que l’havien detingut quan creuava la frontera, desesperat per escapar de la violència a Hondures i després que li neguessin fer el primer tràmit per demanar asil.

L’ordre judicial que obliga a la reunificació familiar no s’està complint. I entre les reagrupacions que es completen n’hi ha de dos tipus: les alegres i les que trenquen el cor.

Les primeres estan plenes de llàgrimes i somriures, de menors enganxats al coll de pares i mares. En les segones, es viuen episodis d’angoixa i dolor. “No em reconeixia. La meva alegria es va convertir en tristesa”, deia entre sanglots Mirce Alba López, guatemalenca de 31 anys, que s’acabava de retrobar amb el seu fill Ederson, de 3 anys, que no havia vist en quatre mesos. La Darly, la filla de Milka Pablo, va cridar en reunir-se amb la seva mare que només volia parlar amb l’assistenta social que l’havia cuidada durant setmanes. Els nens estan totalment perduts, en una realitat paral·lela desconeguda, lluny de policies i reixes.

La desafecció inicial és una constant, especialment entre els infants que van ser separats dels pares sense explicació. És el cas d’en José i en Josecito, pare i fill hondurenys. L’última vegada que es van veure, els policies s’enduien el petit perquè anés al lavabo. Va ser l’últim cop que es van veure en un mes i mig.

Els psicòlegs, que ja estaven alertats de l’afectació en els infants de tot el procés de separació, augmenten la preocupació en veure les noves reaccions. Al trauma inicial s’hi afegeix el de la reunificació, amb nens que pensen que han fet alguna cosa malament perquè els pares els abandonessin. “Vas separar-te de mi. Ja no m’estimes?” El guatemalenc Hermelindo Che Coc va aguantar les llàgrimes quan el seu fill de sis anys, en Jefferson, va enfrontar-s’hi en la primera trucada que van tenir en 25 dies.