Si Clàudia Cedó ha fet catarsi per la pèrdua de la seva criatura en la preciosa i redemptora Una gossa en un descampat, Rocío Molina va voler construir un espectacle que evolucionés amb el seu embaràs. Si és que arribava. Per ara, ja està de quatre mesos i amb una felicitat molt especial de poder conciliar dos prioritats vitals que demanen comportaments antagònics al seu cos. En aquest viatge, estrenat al Festival d’Avinyó fa uns dies (i que a Temporada Alta ja es va investigar amb Sílvia Pérez Cruz sobre el desig, quan l’embaràs era un projecte), Molina comparteix escenari amb la seva mare (Lola Cruz) i amb la cantant, novament. Cadascú explora en camps a descobrir. I quan hi ha algú que no intervé s’espera arraulida a terra, o al ventre de l’altra. L’espera és preciosa, potser el problema és que la voluntat de donar protagonisme als altres músics fa que el part es faci massa llarg, innecessàriament.

Sílvia Pérez Cruz és la que aborda més en el ball i en la interpretació amb Molina: a més de cantar, construeix una coreografia calmada però intensa amb la danzaora, Lola debuta a l’escenari(tot i haver assajat durant 10 anys de la joventut ballet i ser una enamorada del tango). Rocío és la que es mou menys del seu univers. Però sí que ha adaptat el seu baile. Alguns cops, recolzada en un tamboret; altres, directament asseguda. Rocío sí que arrenca a parlar, a escriure en la seva agenda de mare i a expressar-ho amb una tendresa ben diferent del món enèrgic, dur, quasi esquerp però sempre magnètic del seu baile, com, per exemple, Caída del cielo. Ara,s’ha alliberat finalment. Volia ser mare i no deixar d’actuar i ha trobat aquesta fèrtil fórmula.

El resultat, de dues hores de durada, té una arrencada i un final preciosos. Grito pelao és un cant a la vida com l’obra de Cedó, i tenen un recurs escènic final molt semblant (tot i viure situacions antagòniques de l’embaràs).