“Vinga, que això és un concert!” Obvietat i declaració d’intencions de Sharleen Spiteri davant més de 2.000 persones, les quals, des de la segona cançó, un dels clàssics del repertori de Texas, Summer son, van oblidar-se dels seients de l’auditori del Festival de Cap Roig. Hi va contribuir la personalitat de Sharleen Spiteri, que conserva aires de punkie escocesa, una Chrissie Hynde simpàtica, natural i bromista, i una ànima rockera que es mou per l’escenari entre el disco i el segell Michael Jackson.

A Cap Roig, Texas, banda referencial i popular dels anys noranta i amb un públic molt generacional, va fer una classe magistral del que ha de ser un concert de festival d’estiu, obrint amb la cançó debut i d’èxit I don’t want a lover –gairebé trenta anys de l’àlbum Southside (1989)– i acabant amb un bis, la versió de Suspicious minds d’Elvis Presley. I en un gran directe, impecable i amb força, Texas va reivindicar-se com una banda contundent, amb més matisos que el sol fet de ser un grup de grans èxits, tot i que el repertori de la nit així estava pensat.

Sharleen Spiteri va fer referència a l’edat, no només a la seva, amb les anades i vingudes per l’escenari i amb el pes de la guitarra, sinó també a la del públic assistent. Coetanis amb fills, la cantant i compositora va baixar de l’escenari després de les primeres cançons buscant entre el públic fans adolescents. En anglès, la veu tímida d’un nen va respondre amb monosíl·labs a les preguntes que Spiteri li feia com si fos la professora d’anglès de l’escola. “Em sento com Mariah Carey”, va ironitzar quan els homes de seguretat la volien ajudar a baixar de l’escenari. De marcat estil masculí, Spiteri s’ha queixat sovint d’una indústria musical masclista on les dones, si volen triomfar, s’han d’exhibir.

Cançons com When we are together In our lifetime, Halo o ja en la part final Inner smile, d’un pop més dolç, o Say what you want, formen part de la memòria sonora i vivencial del grup i del públic de Cap Roig que va ballar i corejar gairebé tot el concert, animats en tot moment per una Sharleen Spiteri natural i espontània, fent broma de l’accent escocès, dels tòpics de pell blanca que al sol palafrugellenc queda com una llagosta o reconeixent entre el públic la veu d’un compatriota que l’animava. Moment per a la solitud escènica i la introspecció quan, als teclats, va interpretar un dels referents del soul. Preciosa versió de Tired of being alone d’Al Green. Dels clàssics de Texas a cançons de l’últim disc Jump on Board (2017) com Midnight, Tell that girl o Let’s work it out. Però el ritme i les novetats s’havien d’arrodonir amb “la cançó d’amor”, segons la va definir Spiteri, que és In demand.

El to del concert s’exemplifica amb el moment en què la fan que des del públic feia una petició, animada per Sharleen Spiteri –“Vols pujar? Aquí és més divertit”–, va compartir escenari amb l’ídol, vivint el moment al màxim. El regal, sentir-se una rock star durant dos minuts i que es va cloure amb una abraçada, va ser la cançó d’aires countrys So called a friend.