Exmodel, ex-primera dama, actriu ocasional... però encara cantautora activa, Carla Bruni (Torí, 1967) va citar-nos a una vetllada romàntica, dissabte a la nit a Peralada, on va poder desplegar tots els seus encants. Que no són pocs. Igual que d’espectadors congregats, uns 1.500, molts d’ells francesos, com ella, i periodistes i comunicadors, coincidint que el festival celebrava la Nit de la Comunicació amb convidats com ara Risto Mejide i Manel Fuentes, a més d’algun expolític català.

Tot estava, doncs, preparat per gaudir d’una vetllada musical, en què la seducció i el glamur també serien presents. Amb un escenari ple d’espelmes i ella vestida tota de negre, Bruni va presentar sobretot cançons del seu últim disc, French touch (2017), un viatge a la memòria a través de versions chic de Depeche Mode a Henry Mancini, passant por AC-DC. Un àlbum, allunyat d’aquell memorable Quelqu’un m’a dit (2003) amb què va debutar, que recorda més al que fan grups com ara Nouvelle Vague transformant himnes d’aleshores en música cool i jazzy a través d’un toc afrancesat, com ja defineix el títol.

Va començar el concert interpretant Le chemin des rivières, tema publicat per Julien Clerc el 2014 i amb lletra de la mateixa Bruni, amb un contrapunt elegant de violoncel a càrrec de Johanne Mathaly (també al baix). L’artista, que va fer demostració del seu domini poliglot, va presentar totes les cançons en anglès i francès –i un xic de castellà– i va cantar, tot reivindicant les seves (dobles) arrels, la bella Dolce Francia en italià. A partir d’aquí, va combinar la interpretació de versions de la grande chanson amb clàssics del pop-rock anglosaxó tan dispars com ara Crazy de Willie Nelson; un Jimmy Jazz que poc té a veure amb aquell emblemàtic crit punk de protesta social dels marginats del Londres dels seixanta que cantaven The Clash; un estàndard tan recurrent com encantador, Moon river, o un sorprenent Enjoy the silence de Depeche Mode.

En aquest punt, Carla Bruni va fer èmfasi del seu poder sensual i captivador, d’algú que entén que la seducció cal servir-la freda, a través de moviments sinuosos d’allò més calculats i sincronitzats amb la seva característica veu trencada. Segurament, unes aptituds vocals que no són extraordinàries, però que sí sap administrar amb grans recursos i desplegant subtileses. Va encadenar tres grans temes, alguns de propis, com ara L’amoureuse –“dedicada al meu estimat”, entenem que Nicolas Sarkozy–, Ta Tienne i Le plus beau du cartier. Ja en la segona part del concert, amb un canvi d’aparença més napoleònic, va sorprendre versionant amb el seu french touch temes com ara la trista i preciosa The winner takes it all d’Abba, una versió jazzística de Highway to hell dels AC/DC, reforçada per notes al piano de Cyril Barbessol i, ja per acomiadar pujant la temperatura ambiental, un Miss you dels Rolling Stones amb cert aire rumber i, ja en els bisos, les intimistes Un garçon triste i Déranger les pierres. Abans, pel mig, va agafar per un instant la guitarra i va regalar-nos la interpretació de Quelqu’un m’a dit, la cançó emblemàtica del primer disc que li va obrir les portes musicals i que, per si sola, ja val tot un concert.