La matinada de dilluns el president dels EUA va començar a cridar a través de Twitter. “Mai més amenacis els Estats Units o en patiràs les conseqüències que pocs han patit abans en tota la història. Ja no som un país que aguanta les teves paraules dements de violència i mort. Compte!”, va piular, tot en majúscules.

El destinatari era el president de l’Iran, Hassan Rohani; cosa que va confirmar que la guerra verbal entre Washington i Teheran torna a estar en primera línia, amb intercanvis d’amenaces i conseqüències a curt termini.

La nova escalada va començar per culpa d’un discurs de Mike Pompeo, el cap diplomàtic nord-americà, en què comparava el règim iranià amb “la màfia”. Les paraules del secretari d’Estat no van ser ben rebudes a Teheran. “No juguis amb foc que te’n penediràs eternament”, va aconsellar Rohani a Trump, a qui va advertir que un conflicte amb l’Iran seria “la mare de totes les guerres”. Quan el president dels EUA ho va veure, va agafar el telèfon i va piular. Fa setmanes que la tensió està latent però no s’havia expressat públicament. Des que, al maig, els EUA van anunciar que abandonaven el pacte nuclear amb l’Iran, la relació està viciada i en un punt en què qualsevol incitació de més pot acabar encenent la metxa d’algun conflicte ulterior.

De moment, i fruit de la retirada de Washington de l’acord atòmic, el 6 d’agost es tornaran a aplicar sancions contra Teheran, centrades en el sector automotriu i el comerç de metalls i minerals. Tres mesos després, si no hi ha canvis ni millores, les mesures seran més àmplies, i afectaran també el petroli. “El president em va dir que, si l’Iran no fa res i tot és negatiu, en pagaran el preu que pocs països han pagat abans”, va dir l’assessor en seguretat nacional, John Bolton. El mateix que va augurar que, el 2019, hi hauria un canvi de règim a l’Iran. Precisament, el petroli és clau en la relació. Entre les represàlies que l’Iran està disposat a dur a terme hi ha el tancament de l’estret d’Hormuz, principal ruta marítima per als exportadors del golf.

Per alguns, també diplomàtics, la piulada és un intent desesperat de canviar el relat dels fracassos en política exterior de l’administració. La Casa Blanca ho va desmentir. D’altres hi han vist un calc de l’estratègia amb Corea del Nord, on es va passar de prometre la “destrucció total” del país a una cimera que, ara per ara, no té resultats.