Ha costat de pair el trasbals de la supressió de l’autogovern i la presó i exili de líders republicans, però, tot i les picabaralles dintre i entre partits (que hi seran sempre), a poc a poc s’estan recuperant les condicions que han de permetre tornar a encarrilar el tren a la via. El govern a l’octubre tindrà l’informe per derogar tots els efectes del 155, que no són pocs. A més, ha recuperat el timó de la nau, encara autonomista, i el canvi de majories a Madrid ha permès relaxar tensions i s’ha traduït de moment en l’impuls del diàleg bilateral. No n’hi ha prou, és cert, però l’autodeterminació també està sobre la taula, i és evidentment irrenunciable. Veurem si entenen que donar-li curs és l’única manera de superar el conflicte.

Paral·lelament, la batalla judicial s’està guanyant per golejada a fora (també la de l’opinió pública); i cada cop més veus creuen que això incidirà perquè es retirin els càrrecs penals als presos. Faltava endreçar el discurs dels partits, un cop fet el procés de reflexió interna per adaptar-se a la nova realitat, i primer ERC i ara el PDeCAT –amb el permís de la Crida– ho han enllestit en les últimes setmanes, i amb conclusions similars. És l’hora que tornin a fer seure tot l’independentisme per repensar i coordinar l’estratègia, després del pedaç que al març va suposar un pacte de govern que no ha tingut cap aplicació. Amb les regnes de les institucions a la mà, ara hi ha més perspectiva del que es va fer malament. I, com deia el president Mas diumenge, el terreny en què es vol entrar ja no és tan desconegut. “Ara hi ha cartografia”, constatava, en al·lusió al fet que ja se sap com reaccionen l’Estat i la UE, i per tant s’ha de pensar com s’evita tornar al mateix punt. Venen vacances. Que aprofitin per acabar de recarregar piles, i posar fil a l’agulla.