La Veronal s’ha fet gran. Té una forma de ball (el Kova) que els permet abordar altres camps dramatúrgics. S’han atrevit a desprendre’s del text (tot i que sigui una de les darreres capes del seu procés, és un inestimable recurs per a l’espectador més amant d’una trama on agafar-se) i posar les referències contemporànies en directe. En aquesta Pasionaria es respira molt de Peeping Tom. Però digerit per la mirada dels ballarins de La Veronal. Ja han après a moure’s amb sabates i elements que els fa impossible desplaçar-se amb la precisió habitual. Estan deixant els mitjons blancs, tan característics, per abordar un joc d’ambigüitat que segueix necessitant un espectador actiu per interpretar l’escena.

La Veronal s’ha desempallegat del món obscur de la consciència. Dels inferns de Vorònia i Rússia, de la història humanística de Siena, del joc d’imatges d’Islàndia... Ara imaginen un futur inquietant en què la fredor tecnològica ha posat barreres a la relació humana. Però que l’instint per reproduir l’espècie segueix ben viva. En aquest món a punt d’esclatar, amb un satèl·lit que s’abraona a la Terra i uns éssers robotitzats, amb màscara, que defugen el contacte, segueix projectant-se la vida, anòmala, deformada, inquietant, però una vida que permet el moviment, l’emoció i una construcció dramatúrgica que absorbeix.

Morau ha arribat a un grau de maduresa notable. La Veronal viatja a un no-lloc o, millor, a un lloc no geogràfic. Pasionaria arrenca de passió, de desig, però ells l’han posada per emmarcar una situació descriptiva que esquitxa amb moltes idees que van avançant inexorablement cap a un final fosc.