Soc un optimista conscient i això vol dir que, tot i que penso que la societat futura serà millor que l’actual, tinc clar que els reptes són enormes i que estem absolutament mancats de lideratge per comandar aquest procés. Hi ha un risc molt important que la societat sigui més desigual perquè fins ara la tecnologia no ha estat democràtica en la seva difusió i no crec que ho sigui en el futur, per tant és provable que les diferències entre rics i pobres s’accentuïn. Pot passar que l’estil i la durada de la vida de la gent que tingui accés a la tecnologia necessària sigui molt diferent de la que no en tingui. I el mateix es pot dir del sistema democràtic. Estem en un moment de desintermediació i veig la possibilitat que hi hagi una democràcia més participativa gràcies a la tecnologia, però no està en absolut clar quins són els mecanismes per fer-ho.

A les dues coses. Ens cal una governança mundial o almenys un pacte mundial, no sé si la manera ideal és crear estructures, segurament sí, però no tinc la resposta, el que sí que és segur és que necessitem un pacte generacional mundial amb què es prenguin les iniciatives per aconseguir evitar les amenaces que tenim a davant: com ara l’augment de la desigualtat i la pèrdua de la privacitat. Si som capaços de conjurar-nos serà fantàstic i ens portarà a una societat millor, perquè del contrari podríem anar cap a una societat orwelliana.

Sí i el més normal seria no confiar-hi gaire però cal ser optimista perquè l’alternativa no és bona.

L’economia de plataforma, que és un dels grans canvis de la digitalització, és una economia fonamentalment oligopolística. De tal manera que veurem el teixit empresarial concentrar-se encara més. El poder de les macrocorporacions globals, com ja està passant, serà enorme, en especial per la gran capacitat que tenen de concentrar dades de la gent. El risc que es converteixin en una estructura de poder paral·lela i més poderosa que els govern és evident.

En les revolucions industrials anteriors estaven preocupats per la destrucció de feines quan finalment es van crear més llocs de treball. No estic segur que aquesta vegada passi el mateix perquè les empreses que estan tenint èxit generen molta menys ocupació per euro que les tradicionals. A més a més la mobilitat de les persones en el mercat és més difícil perquè les noves feines són més especialitzades, motiu pel qual la massa laboral és més difícil de reconvertir. Això és una pressió enorme cap a la bretxa a la societat.

La meva opinió és que els mecanismes de redistribució han de venir més per la part fiscal que no per la part de l’ocupació. Els estats han de deixar d’ingressar principalment en funció dels rendiments del treball i fer-ho en funció dels rendiments del capital i de l’activitat econòmica. Per això necessitem governs forts i polítiques decidides de redistribució de la renda.

L’amenaça és evident però el progrés de la intel·ligència artificial és difícilment evitable. A més penso que els beneficis poden ser enormes. Veurem intel·ligències no humanes capaces de fer coses que consideràvem patrimoni nostre. Aquesta serà l’autèntica revolució i ens farà replantejar-nos el nostre jo al planeta. No hi ha cap pacte sobre com s’ha de fer, ni un plantejament ètic: no s’ha definit un territori exclusivament humà, on no poden entrar les màquines. No està en l’agenda. Però clarament s’han de posar mecanismes de salvaguarda perquè les màquines no siguin una amenaça. De totes maneres, quan parlava de supeditació, de fet ja estem supeditats en certa manera, el que passa és que no ens n’adonem. Hi ha màquines que controlen bona part de la nostra vida i això passarà cada cop més. Ens anirem recolzant en màquines i la frontera entre jo i la meva intel·ligència artificial serà cada cop més difícil d’establir.

Més que d’espècie en aquest cas parlaria d’individus. La gent que tingui recursos per poder augmentar-se serà “més persona” que no la que no en tingui. I quan dic que serà “més persona” vull dir que viurà més anys, amb més qualitat de vida, amb més capacitat de fer coses, etc. Això serà un canvi brutal i vindrà directament determinat per la seva capacitat econòmica. Això sí que és un atac brutal en contra de la igualtat. Però podem evitar que les persones visquin més si hi ha un avenç mèdic que així ho permet pel fet que no tothom hi pugui accedir perquè no té recursos? És dur.

Podria ser que aquest mateix model s’apliqués a l’augmentació però és possible que no. Bona part de la innovació que està relacionada amb el món de la salut prové d’una economia en què l’hiperindividualisme és clau i en què està bastant mal vist l’estat del benestar, que és la dels Estats Units. El principal risc que sigui una nova escletxa en la societat és que no en siguem conscients i que ens passi per sobre.

La hiperinformació és un dels signes dels temps que ens han tocat viure. Els fluxos d’informació són inabastables, i tenen un creixement absolutament boig; és l’àmbit on més es nota l’exponencialitat del creixement que porta associada la digitalització. Precisament en aquest tema, la intel·ligència artificial ens pot ajudar perquè a escala humana és impossible gestionar, contextualitzar, filtrar, categoritzar i determinar la veracitat de la quantitat d’informació que es manega. Les màquines ens poden ajudar a seleccionar el rellevant i que l’atenció se centri en el que és substancial. Per a nosaltres serà delegar una funció que és molt important, perquè el contingut que analitzarem vindrà filtrat per una intel·ligència no humana però farà abastable un flux que ara no ho és. També caldrà un pacte d’autenticitat de la informació, sobre què és veritat i què no. Però està clar que ja ens està condicionant la manera com percebem les coses.

El nom d’economia col·laborativa ha fet molt mal. I hi ha moltes propostes que es basen en la precarietat que es disfressen de col·laboració. Aquí el repte és que els govern regulin per impedir-ho. Penso que aquests models econòmics no seran la norma perquè no és sostenible, com mai ho ha estat viure d’explotar els treballadors. Sí que crec en la veritable economia col·laborativa, que és quan la massa fa alguna cosa entre tots: és un canvi radical de la manera de generar valor.

Noto que ara s’és més conscient de la imminència de disrupció. Per exemple, l’amazonificació, és a dir l’entrada d’Amazon en qualsevol sector, amoïna molt. Una empresa que ven subministraments per a una clínica dental o una altra de serveis de menjador s’estan preguntant ara què faran si entra Amazon en el seu sector. Amazon en aquest sentit és un tòtem. Moltes empreses s’estan preguntant: si el tsunami del digital entra en el meu sector, què passa? I cada vegada hi ha més sectors en què això és una realitat plausible. La preocupació es comença a estendre.