Es diu que, visitant de jove les ruïnes de Pompeia pels volts de 1770 mentre s’hi feien les primeres excavacions arqueològiques, Mozart va descobrir admirat el temple d’Isis i que aquesta va ser la llavor de La flauta màgica que, al final de la seva vida, va compondre uns vints anys més tard. Com també, i potser encara més, es diu que, amb la intervenció del llibretista Emmanuel Schikaneder, que també va ser el primer intèrpret de Papageno, el viatge iniciàtic cap a la saviesa i la perfecció moral que narra l’òpera s’inspira en els preceptes de la maçoneria. Sigui com sigui, el temple d’Isis de La flauta màgica està custodiat per homes, dipositaris i protectors de la Saviesa, al servei de Sarastro, a qui el marit difunt de la Reina de la Nit va concedir el poder sobre el setè cercle solar considerant que no podia estar en mans d’una dona que, com a tal, és portadora de l’engany i de la volubilitat. En conseqüència, l’obra estableix una dualitat entre dones i homes, nit i dia, tenebra i llum, impaciència i serenitat, engany i saviesa, inconstància i esforç. Al capdavall, la maldat, relacionada amb la Reina de la Nit encara que inicialment no ho sembli, i la bondat, associada al regne masculí de Sarastro.

No cal dir quina és la part positiva d’aquesta dualitat, tot i certes ambigüitats, com ara que, fins i tot quan s’han d’enfrontar a les proves imposades per Sarastro, Tamino i Pagageno compten amb elements provinents del món de la Reina de la Nit: la flauta màgica, les campanetes i el guiatge de tres infants. Tampoc no cal dir que, com en el cas de tantes obres que reflecteixen la capacitat humana per crear una bellesa perdurable i infrangible, no s’ha de llençar La flauta màgica a les escombraries per la seva misogínia palpitant. Però ho apunto per considerar si, en el seu debut com a director d’escena operística propiciat pel festival de Peralada, Oriol Broggi ha abordat La flauta màgica des de la contemporaneïtat en què, malgrat les reticències d’uns i els escarafalls d’uns altres, les obres són repensades amb sensibilitat feminista. Crec que potser n’hi ha la intenció en la mesura que Broggi pensa que el personatge clau és Pamina, que pertany a un món i l’altre. La idea de conciliar els dos mons i, a més, de no condemnar la Reina de la Nit també s’expressaria al final amb el fet que ni ella ni les dames són enviades a la foscor de l’infern. Però, ai, la reina és rescatada per Sarastro, que així encara es presenta més omnipotent i magnànim. Tanmateix, potser ho vaig imaginar, però em va semblar que la Reina de la Nit es desfeia de la seva mà.

A part d’això, en la seva aposta per un despullament, la posada en escena de Broggi pot semblar paradoxalment reiterativa: les imatges projectades, bona part de les quals gravats d’època, són il·lustratives, mentre que l’ús d’un narrador (Lluís Soler) reexplica l’argument. En aquest muntatge, en què l’austeritat du a la rigidesa i la solemnitat, hi falta màgia, que és del regne de la Nit, i potser una mica de treball.

Però si, com ha dit Broggi, es tractava de servir a la música i el cant mozartians, La flauta màgica va ser la festa que sempre és amb uns bons intèrprets: tant és el cas de l’Orquestra i el Cor del Liceu, sota la direcció de Josep Pons i Conxita Badia, respectivament, com dels cantants, entre els quals un divertit Adrian Erod (Pagageno), una sensible Olga Kulchynska (Pamina), un iniciàtic Liparit Avetysan (Tamino) i un convençut Andreas Bauer (Sarastro). Tanmateix, amb les afinades dames Anaïs Contans, Mercedes Gancedo i Anna Alàs, va destacar de manera excepcional la soprano Kathryn Lewek, que va abordar les temibles coloratures de la Reina de la Nit com si volgués vindicar el personatge per a l’eternitat.