A principis de juliol, un grup d’amics teníem cita amb un sacerdot que des de fa anys desenvolupa a Nicaragua la seva vocació missionera dedicat a l’educació dels joves més pobres i necessitats. Uns dies abans ens va avisar que, atesa la convulsa situació política i social en aquell país, anul·lava el seu viatge a Barcelona. I que també altres companys religiosos renunciaven a anar de vacances per seguir al costat dels ciutadans reprimits pel règim de Daniel Ortega, al poder des del 2007.

Cal reconèixer la gran missió educativa i auxiliadora dels religiosos en favor de les comunitats més necessitades dels països en desenvolupament. La vaig conèixer de molt a prop a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica durant els anys noranta, quan vaig exercir de director de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya. En aquella dècada, diversos països centreamericans van ser durament castigats per uns desastres naturals que van motivar la posada en marxa de programes específics d’ajut a les poblacions més afectades. Recordo els complexos contactes oficials amb alguns governs centreamericans per acordar els llocs on s’havien de construir unes infraestructures educatives. Però les propostes de les autoritats locals no garantien suficientment la idoneïtat de la localització, la viabilitat ni la transparència dels projectes, sinó més aviat pretenien afavorir interessos polítics particulars. Aleshores es va buscar la col·laboració directa amb les institucions de l’Església, principalment a Hondures i Guatemala, que va resultar justa, ràpida i eficient. A més, la cooperació amb institucions i ordes religiosos tenia un altre valor afegit: assegurava un plus de continuïtat dels projectes a llarg termini perquè, quan esclaten els conflictes polítics i socials, els religiosos romanen al país, fins i tot assumint riscos personals, al costat dels més necessitats.

Els esdeveniments de Nicaragua ens recorden, un cop més, la iniciativa i el compromís social de l’Església. Té la capacitat i l’autoritat moral per promoure una mediació política que canalitzi una sortida pacífica de la crisi. No podia mantenir-se passiva davant d’una resposta violenta d’un règim corrupte que, des del 18 d’abril, ha provocat centenars de morts. No obstant això, Ortega va rebutjar discutir les condicions del proposat diàleg nacional amb mediació dels bisbes. I es va anar aïllant amb els seus partidaris més radicalitzats del Front Sandinista (FSLN), capaços de disparar de manera brutal i impune, el 30 de maig a Managua, contra els participants en la Marxa de les Mares. Aquell dia el rector de la Universitat Centreamericana, el jesuïta José Alberto Idiáquez, va obrir les portes del centre per oferir refugi a unes 5.000 persones que fugien dels trets, una valenta decisió que va salvar vides.

Però Ortega va seguir reprimint les protestes en altres jornades violentes a Masaya, León i altres ciutats. Ignora les pressions de les Nacions Unides, l’OEA, la UE i altres organitzacions institucionals que, com la Comissió Interamericana de Drets Humans, exigeixen el cessament immediat de la repressió. En el pla intern, els empresaris es van afegir als bisbes en favor d’una negociació i una transició pacífica cap a una etapa post-Ortega. Les organitzacions empresarials, que van donar suport al seu dia a l’accés d’Ortega al poder, ara el consideren un factor desestabilitzador que paralitza l’activitat econòmica amb un elevat cost per al segon país més pobre del continent després d’Haití. Però Ortega intentarà resistir a qualsevol preu. I molts temen que els sandinistes repeteixin el que va passar la vigília de perdre les eleccions del 1990, quan es van apoderar d’una part de la riquesa del país, un episodi que els nicaragüencs anomenen “la piñata”.

L’Església catòlica, més enllà de la seva missió religiosa i educativa, s’ha de comprometre en la defensa dels drets humans. Encara que això li reporti els atacs o les enemistats dels governs. Els estats sempre s’excusen dient que defensen les lleis i els interessos generals, quan de fet prevalen els interessos més aviat partidistes. L’arribada d’Ortega al poder el 2007 va ser facilitada per la part més conservadora de l’Església, representada pel controvertit cardenal Obando, mort el 3 de juny passat als 92 anys. Avui, el cardenal Silvio Báez, amb el suport del Vaticà, intenta una difícil mediació per trobar una sortida a la crisi. Però el 19 de juliol passat, un intransigent Ortega va celebrar el 39è aniversari de la revolució sandinista qualificant de colpistes els bisbes i sacerdots nicaragüencs. El procés de diàleg nacional segueix estancat, mentre la pau i el bé comú estan en joc.