Va sonar l’entrada de Marta tiene un marcapasos, només uns breus compassos, i no va caldre res més: el públic va cantar les següents estrofes sense la intervenció dels músics. Aquest és el grau de fidelitat que mantenen, després de tants anys –trenta-tres des del primer disc, amb alguns parèntesis–, els seguidors del grup madrileny Hombres G, que dijous va actuar al Festival de Cap Roig per quarta vegada des del 2012. I un cop més Summers i companyia van triomfar, amb un ple absolut i un públic format per fans molt entregats d’edats força variades. Per tant, la nostàlgia no és l’única raó del seu èxit.

El concert es va obrir amb tota una declaració d’intencions, Voy a pasármelo bien, per continuar amb El ataque de las chicas cocodrilo i Tengo una chica. En uns cent minuts de concert amb poques pauses van col·locar 22 cançons, bona part de les quals amb ritmes festius –Nassau, Suéltate el pelo, Visita nuestro bar–, entre el rock i el ska, però deixant també un important bloc central a les balades: de Lo noto a Te quiero, passant per la incertesa de ¿Qué soy yo para ti? Ben acompanyats pels seus fidels saxofonista i teclista, els quatre Hombres G poden obrir els bisos amb la fragilitat de Temblando i acabar la festa a tot gas amb Venezia i Devuélveme a mi chica, també coneguda com Sufre mamón. La fórmula encara funciona i, per tant, ells continuen. Així de fàcil.