Matthias Goerne és un cantant estimat i venerat pel públic de Vilabertran. I n’hi ha per a això i per a molt més: és la dinovena edició en què participa en aquest idil·li amb una fidelitat admirable. Però els anys han anat passant i el cantant ha anat ampliant el seu repertori cap a alguns rols de baix baríton, especialment de Wagner. I també de Mozart: acaba d’ arribar de Salzburg, on ha cantat el Sarastro de La flauta màgica.

En el programa que va presentar aquest dimarts, en companyia de l’atenta i detallista interpretació del pianista Alexander Schmalcz, hi havia quelcom d’aquests nous reptes, moltes vegades forçant unes partitures escrites originàriament per a altres tipologies vocals. Tres blocs van formar el concert: una selecció de cançons de Hans Pfitzner, els Wesendonck Lieder de Wagner (degudament transposats a la tessitura de baríton de Goerne) i algunes cançons més de Richard Strauss.

En el primer bloc, les exigents i desconegudes partitures de Pfitzner van obligar la veu de Goerne a arribar a unes profunditats on es trobava incòmode, engolada i opaca en excés, malgrat la musicalitat i l’expressivitat del cantant inqüestionables. Inexplicablement el públic va romandre en silenci al final del bloc.

El concert va continuar doncs sense pausa amb Wagner i els seus tristanescos lieder sobre textos de Mathilde Wesendonck, qui va ser l’amant del compositor; unes cançons per a veu femenina que últimament diferents cantants han adaptat a la seva vocalitat (Kaufmann sense anar més lluny). En aquest bloc Goerne va continuar desgranant amb gran intencionalitat els somiadors poemes, però una vegada més es va fer palès que la veu perdia qualitat en els episodis més greus.

Wagner es va esvair també amb el silenci sepulcral del públic, deixant pas a les crepusculars cançons de Strauss, que també el cantant va portar al seu terreny i a les seves possibilitats. Especialment aconseguit va ser el lied Morgen, en què Goerne va fer una gran creació, introspectiva i molt sentida. El concert va acabar amb un dels Quatre últims lieder Im Abendrot (Al capvespre), música original per a soprano i que va sonar estranya en la veu d’un baríton. Però el públic finalment va esclatar en efusius aplaudiments després d’aquest darrer lied.