Ser degà és una responsabilitat i un gran honor, perquè hi ha una massa molt rellevant d’economistes, d’uns 8.000 col·legiats i més de 1.500 despatxos professionals. Una de les gràcies que té el CEC és que és una organització horitzontal, i les iniciatives venen dels mateixos col·legiats. I bàsicament es canalitzen a través de les comissions. Nosaltres l’hem enfortit, però volem que la junta no sigui la corretja de transmissió de les comissions, sinó que faci aquelles coses que les comissions per si soles no fan. Per exemple, despertar l’interès per la col·legiació. També hem de treballar perquè el CEC sigui un referent en la societat catalana.

La primera mesura és la mateixa composició de la junta. Els candidats a governar el Col·legi teníem tres eixos per complir: el primer, la incorporació de la igualtat de gènere. En la junta, de vint membres, avui hi ha set dones incorporades, quan en la darrera comissió gestora, que era molt més àmplia, hi teníem només una dona. El segon, el rejoveniment de la junta, fet que hem aconseguit rebaixant més de deu anys l’edat mitjana en la seva composició. I el tercer, que els membres de la junta tinguin moltes habilitats transversals i que estiguin oberts a tenir responsabilitats sobre aspectes de la gestió del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

El món, Espanya i Catalunya han patit la pitjor crisi des dels anys trenta. Una crisi que en el cas espanyol es va veure aguditzada pel boom immobiliari, que va ser un factor afegit a la crisi financera que va esclatar. No oblidem que estem sota un rescat financer de 42.000 milions d’euros i que encara se n’han de retornar més de 23.000. Això vol dir que estem sota vigilància. Després de la crisi, hi ha hagut una reactivació econòmica com mai s’havia produït en el món. A més hi hagut coordinació entre les regions, però s’està posant de relleu que aquesta sincronia de la recuperació econòmica comença a fer fallida.

Una fallida, sota el meu parer, induïda per una cosa que acostuma a passar quan es produeixen crisis com la recent, en què hi acostuma a haver mecanismes econòmics per sortir-ne. Bàsicament, podem parlar de dos: una expansió monetària sense precedents que ha fet que hi hagi molts milions d’euros a Europa i als EUA, i el fet que hi hagut una baixada d’interessos sostinguda que ha fet que es faci una bombolla financera més gran que la que hi va haver abans de la crisi del 2007. Això ha estat així, perquè, en part, aquests tipus d’interès tan baixos, per buscar rendibilitat, s’han anat a fer invertint en determinats països, on ara es veuen certs desequilibris perquè hi comença haver divergència en la paritat de les monedes, o perquè es veu que no pot ser sostenible el deute que han adquirit. També hi ha hagut una expansió fiscal. Les dues coses estan fent avançar una demanda futura.Hem passat la part bona del cicle expansiu, que està sent un cicle molt llarg i sostingut. Moltes economies del món estan creixent més enllà del seu potencial. Ara ja hi ha economies molt desequilibrades, com Turquia, l’Argentina, l’Índia i Sud-àfrica. Cal ser conscients que hi ha un deute global de 160 o 170 bilions de deute públic i privat en l’àmbit mundial, que vol dir que és més de dues vegades el PIB mundial.

Ara s’està produint la retirada dels estímuls monetaris. Als Estats Units es torna a recuperar el preu del diner; a Europa, la compra de bons tant públics com corporatius es reduirà a finals d’any de 30.000 a 15.000. Haurem d’estar amatents.

Aquesta expansió econòmica, ja des dels anys vuitanta, s’ha produït d’una manera que ha fet revifar la desigualtat. La crisi ha accentuat també la pobresa. Ja estem parlant d’un 20% de gent pobra. El salari mínim interprofessional no arriba al límit del salari de suficiència. Per tant, la gent no pot viure amb dignitat. La crisi també ha afectat les partides de la innovació i la tecnologia. Perquè una economia funcioni i tingui futur necessita dos grans objectius: la formació acadèmica des del punt de vista universitari i des del punt de vista professional, i la innovació i la tecnologia. Els països que més aposten per la tecnologia, la robotització i la digitalització són els més avançats del món i els que més llocs de treball generen.

Una part del creixement que s’està produint a l’Estat i a Catalunya prové de la demanda interna. Afortunadament, Catalunya és un país que té tradició d’exportador. Està apareixent un fenomen que té a veure amb les rendes salarials. Hi ha activitat econòmica, hi ha ocupació, però s’està produint per primera vegada, com abans de la crisi, massa endeutament personal. És a dir, les famílies tornen a gastar més del que ingressen. No es vol renunciar a determinats consums.

La indústria catalana fa un bon producte. Quedaríem parats de veure que milers de petites empreses poden exportar gràcies a les noves tecnologies. Qualsevol persona que tingui un producte que interessi el pot vendre arreu del món. Ara hi ha més de 30.000 empreses que estan exportant, de les qual n’hi ha més de 17.000 que exporten més de 50.000 euros l’any i, d’aquestes, 12.000 són empreses de gran volum exportador.

Jo que vinc de la pagesia dic que ha finques bones i n’hi ha de no tan bones. Catalunya és una bona finca des del punt de vista industrial i des d’altres aspectes. I és una bona finca pel seu atractiu paisatgístic, monumental i de serveis. És veritat que hi pot haver períodes en què hi ha turisme prestat i si es deixa de prestar, no passa res. El més rellevant és que els ingressos per turisme creixen.

El normal és que es facin coixins anticíclics. Què vol dir això? Vol dir que en les etapes bones d’expansió econòmica s’hauria de fer guardiola. I, per tant, s’hauria de contenir la despesa o fer que no augmentés al mateix ritme que augmenten els ingressos. És de sentit comú que en èpoques d’expansió es faci coixí. Des d’Europa es diu a Espanya que contingui el deute.L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) i el Tribunal de Comptes de la UE, també li diuen que no se sigui tan laxa fent que aquests deutes siguin de l’ordre del 100% respecte al PIB. Cal recordar que en els primers anys de la dècada dels vint, el percentatge del deute no hauria de ser superior al 60% del PIB nacional i el dèficit no hauria de superar el 3% anual. Jo crec que Espanya, el 2035, arribarà a estar, segurament, per sobre del 90% del PIB, molt lluny del 60% que marca Europa. Fer un coixí és bo perquè quan venen períodes de poca activitat econòmica i la part privada se’n ressent, tens mecanismes automàtics per fer front a la despesa social.

A Espanya, i a Catalunya en particular, les caixes tenien molta significació. Hi havia 45 caixes a l’Estat, 10 de les quals catalanes. Ara només queden la d’Ontinyent i la de Pollença. Aquestes caixes van anar molt bé, perquè facilitaven fer previsió d’estalvis. La inclusió financera és deguda, en bona part, a les caixes d’estalvi. Aquestes entitats van cometre errors, un dels quals va ser que van fer mans i mànigues per ser més grans amb la liberalització de l’establiment d’oficines. I d’altres van voler fer seguidisme. El resultat va una expansió desmesurada i una concentració desbocada en el sector immobiliari. I no se’n van poder sortir.

No. I tampoc ho va ser de les caixes. I ara faré una pregunta. A Irlanda hi va haver bombolla immobiliària? Sí. Tant o més grossa que a Catalunya? Sí. Quantes caixes hi ha a Irlanda? Cap. Tot són bancs. Per tant, que ningú atribueixi a la naturalesa jurídica un problema que era derivat del tipus de producte. Per tant, la gent que no es confongui. Tampoc no era per la politització i la gestió de les caixes.

No la de Madrid, no les de Catalunya, sinó les del País Basc. I quines són les que ho van fer millor? Les tres caixes basques, que són les més polititzades, les més eficients i les que han funcionat amb millors marges de solvència.

Doncs que ara hi ha una excessiva concentració bancària. En molts pocs anys, les cinc entitats més rellevants han passat de representar un 40% del total del sistema financer espanyol a representar el 60%.

D’emigració n’hi ha de dos tipus. La del punt de vista econòmic i la del punt de vista polític. Pel que fa a l’emigració econòmica, cal fer dues consideracions. Si parlem d’Europa, resulta que és un continent envellit. Internet, la robotització, la tecnologia... ens han d’ajudar a crear ocupació. En tota la història de la humanitat, mai com ara hi havia hagut tants ocupats. En aquest cas, la UE, sí que és una zona envellida, però diria que no ens hem de preocupar per la generació d’ocupació. Per tant, necessitem que arribin persones a treballar com ja ha passat en altres èpoques. Ara, s’ha de saber gestionar i fer bé la integració de la nova ocupació. Les persones que mereixen tenir oportunitats se’ls ha deixar fer i les que no en mereixen, no han d’ocupar aquests llocs. L’altre aspecte és el país d’origen. Potser sí que s’ha de pensar en allò que hi va haver després de la Segona Guerra Mundial: el pla Marshall que es va desenvolupar en determinats països -els nostre no perquè estava en una altra òrbita-. Per tant, cal fer inversions als llocs d’origen perquè hi hagi futur des del punt de vista econòmic. Ja hi ha microiniciatives que fan que això sigui possible. Si, a més, fossin accions coordinades pels governs, el resultat seria que podríem satisfer que molts es poguessin quedar al país d’origen i d’altres poguessin venir a fer front a les oportunitats laborals que ofereixen els països europeus, entre els quals hi ha Catalunya.