Aquests dies fa deu anys es materialitzava, amb la caiguda de Lehman Brothers, l’inici d’una crisi financera que ha marcat en negatiu la vida de molta gent en la darrera dècada. Avui, després de deixar pel camí un gran nombre de projectes i persones, hauríem de tenir la certesa que en molts aspectes no n’hem après prou i que els desequilibris heretats i regenerats que mantenim podrien desgraciadament desembocar en una nova crisi. Tot i això, bancs, empreses, particulars i governs han tret de la seva llista de prioritats intentar fugir de la propera recessió, i continuen en una espiral (endeutament, guerres comercials, expansions artificials...) que, com deia fa uns dies Martin Wolf al FT, ens pot portar més aviat al passat que al futur. Els episodis de creixement compassats gairebé arreu del món que hem viscut recentment han incrementat el miratge d’una economia definitivament en la via d’un creixement sostingut. Les noves dificultats en economies emergents (Argentina, Turquia...) i els símptomes de cansament en l’expansió occidental no han recuperat l’abandonat esperit de reformes, vers la recuperació de la productivitat.

La crisi financera de la qual ara celebrem els deu anys ha generat un altíssim atur en els més joves, un augment de la precarietat i la inseguretat laboral i la generació de zones de desigualtat econòmica, i sobretot de desigualtats d’oportunitats. La resposta política a això ha estat usualment la queixa, blasmar el sistema i, en molts casos, actuar individualment (també votant) com si la crisi no ens hagués afectat. Tot menys confrontar les arrels i orígens del recent daltabaix econòmic. Hauria estat massa car electoralment.

El dimarts 4 de setembre, el president d’aquest país va presentar el full de ruta estratègic del seu govern: un bell i romàntic discurs carregat d’anhels, èpica i monolitisme ideològic. Una crida pseudointel·lectualitzada i sense indicar un camí cap a la rebel·lia i l’assoliment del paradís. Cap referència, ni una paraula, a com confrontar el benestar material immediat (l’economia) dels seus ciutadans. Alguns, tot just sortits de la crisi i altres encara ben immersos en ella. Cap referència a com els catalans, estiguem organitzats estatalment o amb subsidiarietat autonòmica o federal, o amb submissió i sense institucions pròpies, hauríem en tot cas d’afrontar un futur molt complex i en què una societat europea com la nostra es troba, com a mínim, en clar desavantatge. La que genera les societats envellides i amb població minvant, creixement menys competitiu en l’entorn global al davant d’un món a l’alça majoritàriament jove, ambiciós, desacomplexat de voler un futur més acomodat, si es vol amb més capacitat de consum.

Una diputada autonòmica de Podem de Castella i Lleó va llançar fa uns dies una crítica ferotge a un benintencionat llibre d’educació financera infantil (per cert, ara, gràcies a la diputada, rècord de vendes) i de passada va carregar amb frivolitat contra el fet que els nens se’ls parli de diners, de la llei de l’oferta i la demanda, de la tipologia d’empreses o del concepte d’inversió, com fa el llibret vilipendiat. El cap polític de la diputada, Pablo Iglesias, encara va posar més llenya al foc qualificant el llibre i les seves intencions d’esgarrifoses i indecents. Per què no volen que la gent superi el seu analfabetisme financer i la desigualtat d’oportunitats que genera? És frivolitat, inconsciència o maldat barrejada amb ximpleria? I cóm és que la resta de forces polítiques van callar, assentint per defecte i deixant que només l’economista liberal Juan Ramon Rallo fes una rèplica digna?