Aquests dies fa deu anys es mate­ri­a­lit­zava, amb la cai­guda de Leh­man Brot­hers, l’inici d’una crisi finan­cera que ha mar­cat en nega­tiu la vida de molta gent en la dar­rera dècada. Avui, després de dei­xar pel camí un gran nom­bre de pro­jec­tes i per­so­nes, hauríem de tenir la cer­tesa que en molts aspec­tes no n’hem après prou i que els dese­qui­li­bris here­tats i rege­ne­rats que man­te­nim podrien des­gra­ci­a­da­ment desem­bo­car en una nova crisi. Tot i això, bancs, empre­ses, par­ti­cu­lars i governs han tret de la seva llista de pri­o­ri­tats inten­tar fugir de la pro­pera recessió, i con­ti­nuen en una espi­ral (endeu­ta­ment, guer­res comer­ci­als, expan­si­ons arti­fi­ci­als...) que, com deia fa uns dies Mar­tin Wolf al FT, ens pot por­tar més aviat al pas­sat que al futur. Els epi­so­dis de crei­xe­ment com­pas­sats gai­rebé arreu del món que hem vis­cut recent­ment han incre­men­tat el miratge d’una eco­no­mia defi­ni­ti­va­ment en la via d’un crei­xe­ment sos­tin­gut. Les noves difi­cul­tats en eco­no­mies emer­gents (Argen­tina, Tur­quia...) i els símpto­mes de can­sa­ment en l’expansió occi­den­tal no han recu­pe­rat l’aban­do­nat espe­rit de refor­mes, vers la recu­pe­ració de la pro­duc­ti­vi­tat.

La crisi finan­cera de la qual ara cele­brem els deu anys ha gene­rat un altíssim atur en els més joves, un aug­ment de la pre­ca­ri­e­tat i la inse­gu­re­tat labo­ral i la gene­ració de zones de desi­gual­tat econòmica, i sobre­tot de desi­gual­tats d’opor­tu­ni­tats. La res­posta política a això ha estat usu­al­ment la queixa, blas­mar el sis­tema i, en molts casos, actuar indi­vi­du­al­ment (també votant) com si la crisi no ens hagués afec­tat. Tot menys con­fron­tar les arrels i orígens del recent dal­ta­baix econòmic. Hau­ria estat massa car elec­to­ral­ment.

El dimarts 4 de setem­bre, el pre­si­dent d’aquest país va pre­sen­tar el full de ruta estratègic del seu govern: un bell i romàntic dis­curs car­re­gat d’anhels, èpica i mono­li­tisme ideològic. Una crida pseu­doin­tel·lec­tu­a­lit­zada i sense indi­car un camí cap a la rebel·lia i l’asso­li­ment del paradís. Cap referència, ni una paraula, a com con­fron­tar el benes­tar mate­rial imme­diat (l’eco­no­mia) dels seus ciu­ta­dans. Alguns, tot just sor­tits de la crisi i altres encara ben immer­sos en ella. Cap referència a com els cata­lans, esti­guem orga­nit­zats esta­tal­ment o amb sub­si­di­a­ri­e­tat autonòmica o fede­ral, o amb sub­missió i sense ins­ti­tu­ci­ons pròpies, hauríem en tot cas d’afron­tar un futur molt com­plex i en què una soci­e­tat euro­pea com la nos­tra es troba, com a mínim, en clar des­a­van­tatge. La que genera les soci­e­tats enve­lli­des i amb població min­vant, crei­xe­ment menys com­pe­ti­tiu en l’entorn glo­bal al davant d’un món a l’alça majo­ritària­ment jove, ambiciós, des­a­com­ple­xat de voler un futur més aco­mo­dat, si es vol amb més capa­ci­tat de con­sum.

Una dipu­tada autonòmica de Podem de Cas­te­lla i Lleó va llançar fa uns dies una crítica ferotge a un benin­ten­ci­o­nat lli­bre d’edu­cació finan­cera infan­til (per cert, ara, gràcies a la dipu­tada, rècord de ven­des) i de pas­sada va car­re­gar amb fri­vo­li­tat con­tra el fet que els nens se’ls parli de diners, de la llei de l’oferta i la demanda, de la tipo­lo­gia d’empre­ses o del con­cepte d’inversió, com fa el lli­bret vili­pen­diat. El cap polític de la dipu­tada, Pablo Igle­sias, encara va posar més lle­nya al foc qua­li­fi­cant el lli­bre i les seves inten­ci­ons d’esgar­ri­fo­ses i inde­cents. Per què no volen que la gent superi el seu anal­fa­be­tisme finan­cer i la desi­gual­tat d’opor­tu­ni­tats que genera? És fri­vo­li­tat, inconsciència o mal­dat bar­re­jada amb xim­ple­ria? I cóm és que la resta de for­ces polítiques van callar, assen­tint per defecte i dei­xant que només l’eco­no­mista libe­ral Juan Ramon Rallo fes una rèplica digna?