Dreta i esquerra empaten i els ultres avancen
La socialdemocràcia es manté com a primer partit, però sense la garantia de repetir en el govern
L’extrema dreta queda tercera, per sota de les seves expectatives, però amb capacitat per forçar una alternança en el poder
Una victòria amarga per als socialdemòcrates suecs del primer ministre Stefan Löfven, i un resultat complicat per al conservador Ulf Kristersson, que té la clau de la governabilitat al capdavant d’un bloc de dretes moderades i liberals, però sota la “tolerància” dels ultradretans Demòcrates de Suècia (SD).
El discurs xenòfob ha accelerat el procés d’erosió de les dues formacions que s’han alternat en el poder al país nòrdic, socialdemòcrates i conservadors. Löfven va defensar per a la socialdemocràcia la posició de primer partit, amb un 28%. Però, probablement, haurà de cedir el govern a un bloc dretà liderat per Kristersson, malgrat que el partit moderat del candidat opositor va quedar en un 19,5%. L’ultradretà SD de Jimmie Äkersson, la formació que fins ara ha volgut mantenir arraconada el bipartidisme tradicional, va quedar per sota de les seves expectatives, en un tercer lloc, amb un 17%
L’actual coalició de Löfven amb els verds suma un 40,6%, mentre que una aliança de forces dretanes i liberals liderades per Kristersson tindria un 40,2%. Una diferència mínima, que deixa el paper d’àrbitre a l’SD d’Äkersson, el partit amb què tots dos blocs, el roig-verd i el conservador-liberal, han dit que no col·laborarien. Però que, si cap dels petits partits no mou fitxa a favor de Löfven, pot “permetre” un relleu en el govern a favor de Kristensson com a aliat extern.
Trist llegat
La socialdemocràcia ha estat tradicionalment el partit més votat a Suècia des de fa més de 80 anys, tot i que aquesta condició no sempre li ha garantit formar govern. El mateix Löfven va arribar al càrrec el 2014 com a successor del conservador Fredrik Reinfeld. Socialdemòcrates i conservadors moderats s’han alternat en el poder, en un país exponent del model de democràcies representatives, acostumades a veure com no sempre qui guanya les eleccions aconsegueix formar un executiu. Ahir, però, Löfven va haver d’encaixar el pitjor resultat per al seu partit des del 1908.
És el trist llegat que haurà de carregar, després d’haver liderat els darrers quatre anys un govern en minoria amb els ecologistes. Entre tots dos sumaven un 43%. En aquesta situació parlamentària tan precària, han hagut d’afrontar les conseqüències de l’arribada al país, des del 2015, de més de 300.000 refugiats, fet que va desbordar les capacitats d’acollida d’un país de tradició “receptiva” envers els asilats.
Van emprendre una política restrictiva, destinada a frenar l’arribada de refugiats mentre socis com Polònia, Hongria, Àustria i, ara, Itàlia, ignoraven totes les crides d’Estocolm, com de Berlín, necessitats d’un repartiment més o menys equilibrat d’aquests contingents per calmar les aigües internes. No és el primer cop que la socialdemocràcia guanya unes eleccions, però perd el govern. El que sí que és nou és que ara hi ha una formació ultradretana forta, com la que lidera Äkesson, que combina l’euroescepticisme amb el discurs creixent xenòfob, tal com fan a Noruega, Finlàndia i Dinamarca altres partits de la mateixa dinàmica i que s’han convertit en socis o aliats externs dels governs corresponents.
Tendència nòrdica
L’efervescència ultradretana s’ha consolidat així en tot l’àmbit nòrdic, tal com ho ha fet per bona part de l’est, centre i sud de la Unió Europea. L’SD d’Äkesson havia concentrat totes les mirades i el seu discurs antiimmigració ha estat a poc a poc assumit –lògicament, en termes més moderats– tant pels socialdemòcrates de Löfven com pels conservadors de Kristersson.
L’última gran socialdemocràcia europea amb responsabilitat continuada de govern ha quedat ferida de mort, amb uns resultats que ni la fidel militància del partit, concentrada a la Färgfabriken, antiga nau industrial d’Estocolm, sabia ben bé com encaixar. Destacar que es manté com a primer partit era una mena d’“obligació” per als congregats. Però, òbviament, la festa era a l’altre bàndol.