El govern trobaria gravíssim que el Tribunal Suprem supedités la celebració del judici a la cúpula del procés i la posterior sentència al calendari electoral, ja que guanyaria pes l’argument sobre “la carència d’independència en alguns sectors de la justícia”, segons va alertar ahir la consellera de la Presidència i portaveu del govern, Elsa Artadi, després de la reunió del Consell Executiu.

Si bé és cert que en el cas del judici del 9-N va passar poc més d’un mes entre que va quedar vist per a sentència i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va resoldre inhabilitar Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau –21 dies, en el cas de Francesc Homs al Suprem–, la complexitat del judici contra l’independentisme farà que fàcilment la resolució dels set magistrats que se’n faran càrrec acabi arribant forçosament després de les municipals, que se celebraran el 26 de maig, amb l’agreujant que hi ha nou polítics i líders d’entitats civils en situació de presó provisional, alguns des de ja fa onze mesos.

Actualment es planteja que el judici comenci al desembre o gener i que duri un parell de mesos. És altament improbable, doncs, que la sentència arribi abans del maig, i fins i tot es calcula que es podria retardar fins l’estiu de l’any que ve. Tampoc seria la primera vegada que els terminis no es compleixen, de manera que Artadi va lamentar la sensació d’“inseguretat” que generen per als processats aquestes previsions.

En qualsevol cas, el 9-N no és representatiu si es vol comparar amb l’enjudiciament de l’1-O pel que fa als tempos, ja que només es jutjava una desobediència i prevaricació, i la fiscalia va evitar demanar penes de presó fent caure la malversació. Quan és una causa complexa i quan no hi ha acord entre magistrats en la deliberació, la demora és superior als dos mesos. Sense anar gaire lluny, la justícia va trigar vuit mesos a decidir sobreels tripijocs del cunyat del rei espanyol Felip VI, Iñaki Urdangarin, i la seva esposa, la infanta Cristina, des que el cas Nóos va quedar vist per a sentència.

En un altre cas intricat, en què s’investigava l’espoli del Palau de la Música, va passar mig any entre una cosa i l’altra. I per l’anomenada “primera època” del cas Gürtel es va tardar poc més de mig any a comunicar-se la condemna.

Una altra cosa és el temps que haurà passat entre els fets investigats i la sentència. El cas Nóos va esclatar el 2006 i van haver de passar onze anys fins que es va resoldre. Per als implicats en la Gürtel i el Palau van passar nou anys, però en el cas del 9-N, que va ser el 2014, la justícia en va tenir prou amb dos anys i quatre mesos. Sembla, doncs, que quan es tracta de judicis polítics hi ha més celeritat.

Es dona la circumstància que els macroprocessos esmentats tenien desenes d’acusats: 37 per la Gürtel, 18 pel cas Nóos i 15 pel saqueig del Palau. Igualment, pel referèndum de l’1-O i la posterior proclamació de la República hi ha 25 processats, dels quals 18 s’asseuran al banc dels acusats, nou d’ells per un delicte de rebel·lió, castigat amb fins a 25 anys de presó. La resta és en llibertat a l’exili de Bèlgica, de Suïssa i d’Escòcia, deixant en evidència la justícia espanyola, especialment en el cas de l’estada del president Carles Puigdemont a Alemanya.

La sala que enjudiciarà el procés haurà de confirmar el tancament de la instrucció i decretar l’obertura del judici oral perquè, un cop les parts presentin les seves al·legacions, es fixi la data del judici. Aviat se sabrà quines penes els demana la fiscalia, que s’esperen ben altes. Es preveu que les defenses tornaran a qüestionar la competència del Suprem per jutjar l’1-O amb la interposició del que s’anomena article de previ pronunciament.

Però la persecució judicial espanyola contra l’independentisme no acabarà amb la sentència del procés. Al darrere vindran el major Josep Lluís Trapero i l’anterior direcció política del cos dels Mossos d’Esquadra. És probable que el judici de l’Audiencia Nacional se celebri després que es publiqui la resolució del Suprem, que marcarà el camí a la resta de procediments relacionats amb la política catalana d’ara fa un any. Fins a Estrasburg.