Que Itàlia té un problema de racisme és cosa sabuda. Més del 60% dels electors dona suport a la política antimigratòria del govern grillino-leghista i el polític més ben valorat és Matteo Salvini, conegut arreu pel seu discurs xenòfob. Anys de bombardeig mediàtic repetint “Ens envaeixen!” han donat fruit: és el país europeu on la diferència entre la quantitat d’immigrants que la gent creu que hi ha i els que realment hi ha és més elevada. Però Itàlia, a més, té un problema amb anomenar el racisme. I el despropòsit judicial en curs que té com a protagonista la política Cécile Kyenge n’és un paradigma. Metgessa i política demòcrata italiana originària del Congo, que l’abril del 2013 va esdevenir la primera i única ministra negra de la història d’Itàlia, des del primer dia, va ser objecte d’escarni i d’insults racistes. Molts, proferits per polítics de la Lliga –aleshores, Lliga Nord–, que la comparaven amb un orangutan, com ara Roberto Calderoli, vicepresident del Senat. La campanya d’odi racista contra Kyenge ha estat una de les més grans que es recorden a Itàlia, i encara dura.

Mario Borghezio, eurodiputat leghista que volta per Europa instruint grupuscles propers al nazisme –també ho ha intentat a Catalunya–, va dir que “els negres són una raça inferior”. Però l’assetjament a l’aleshores ministra d’Integració era també físic. L’òrgan de la Lliga, La Padania, va obrir una secció diària en què es detallaven els desplaçaments de Kyenge, tot convidant els lectors a “anar a mostrar el rebuig contra la ministra de la negror”. I ho feien. A cada míting seu, li llançaven plàtans i li cridaven “Unga unga, torna a la selva!” També repartien propaganda amb atrocitats com ara: “Tortureu els immigrants. És en defensa pròpia!” Atès tot això, Kyenge, de temperament reflexiu i plàcid, va fer una crida a la calma demanant que paressin els insults per part de la Lliga, que va definir com “un partit racista”. Era el 2014 i Salvini, aleshores líder d’una formació que rondava el 10% dels vots, va amenaçar de denunciar-la. A molta gent li va semblar una broma. Ara, Salvini és l’home fort del govern i l’ídol de l’extrema dreta europea i ha aconseguit que una jutgessa de Piacenza accepti la querella. Fa poc, Kyenge va anunciar que estava sent processada per difamació. Ho va acompanyar de nombroses declaracions de dirigents de la Lliga –com ara la proposta de vagons de tren per a immigrants– i va preguntar: “Què creieu? Ho és, un partit racista?” Kyenge, ara eurodiputada, ha renunciat a la immunitat per afrontar el judici.

El paral·lelisme amb la situació a l’Estat espanyol seria erroni. La judicatura italiana, que, a diferència de l’espanyola, té una gran tradició democràtica, en un país on la màfia i la política tenen una estreta relació, ha exercit un paper imprescindible per mantenir la democràcia. El veritable problema rau en el fet que ni els mitjans ni els polítics, en general, han definit la Lliga com un partit racista. Fins i tot, els grans mitjans progressistes en parlen com a formació “de centredreta” i prou, com també del partit de Berlusconi i el postfeixista Germans d’Itàlia. Si Kyenge està sent processada per dir les coses pel seu nom és, precisament, perquè una gran majoria no ho ha fet.