“En molt poc temps m’ha canviat completament la vida; se m’ha complicat molt i he estat objecte d’una exposició per a la qual jo crec que ningú pot estar preparat mai. Sobretot si no ho ha perseguit de manera intencionada. Un seguit de circumstàncies i decisions han impactat sobre la meva persona amb una intensitat espantosa. En poc temps m’he vist projectat des del quasi anonimat d’una vida a l’interior de la Catalunya més discreta, on ens coneixem tots, on ens diem «bon dia» i «gràcies» d’aquella manera que les grans ciutats han desaprès a dir, cap a les breaking news i les pàgines de mitjans d’arreu del món.”

Carles Puigdemont recorda al llibre La crisi catalana (La Campana), que es presentarà oficialment avui, els moments clau del seu mandat com a 130è president de la Generalitat. En 238 pàgines fa un relat personal i aporta nous detalls sobre la negociació amb l’Estat, la celebració del referèndum, la proclamació de la República, l’exili a Bèlgica i la detenció i empresonament a Alemanya. Amb tot, l’objectiu principal del llibre és presentar a Europa el caràcter “radicalment democràtic”, popular i pacifista de l’independentisme català i remarcar que no hauria de ser un problema per a Espanya, sinó una oportunitat per a Europa, que podria derivar cap a un model on el ciutadà i les seves necessitats passin al davant de les dels estats i els seus vicis adquirits. “Catalunya ha esdevingut una referència indispensable per parlar del futur d’una Europa on tots els ciutadans que hi vivim ens reconeguem molt més.”

A La crisi catalana, fruit de les converses amb el periodista belga Olivier Mouton –especialista en política i autor de diverses biografies de mandataris del seu país–, el president destituït per l’Estat espanyol també fa una crida a Europa perquè ajudi Espanya a sortir “del forat on s’ha ficat” amb una mediació “discreta”, no pública però amb “una autoritat política i tècnica important”. El líder de JxCat demana a Europa que faci un primer pas, encara que sigui extraoficialment, “aplaudint la nostra voluntat de diàleg i admetent públicament que hi ha un problema” i que després, si vol, doni el relleu a “algun altre país, experts internacionals en mediació de conflictes o experts de l’àmbit acadèmic”. L’expresident remarca la importància que en les negociacions “no hi hagi cap condició prèvia” i alerta que Europa hauria de seguir-les de molt a prop perquè “l’experiència ens fa ser desconfiats: ja hem arribat a uns quants acords que després no s’han respectat”.

Puigdemont és conscient que aquest procés “és important que es faci sense agenda” i, per tant, pot durar “molt de temps”, però no mostra “cap por” davant la possibilitat que tot plegat acabi amb una derrota en un referèndum acordat si part de l’independentisme s’aferrés a una eventual fórmula de devolució màxima de l’Estat. “El nostre dret a la independència hauria quedat reconegut. És més important això que la independència en si”, hi escriu.

De fet, en un altre moment del relat, després de recordar les constants negatives de Rajoy al diàleg, fins i tot admet que estaria disposat a parlar sobre un referèndum a escala estatal: “Jo no tancaria aquesta porta. No és el procediment habitual en un procés d’autodeterminació, però, tot i així, en podríem parlar. Perquè per a nosaltres el més important és que es reconegui d’una vegada que la qüestió catalana és un problema legítim sobre el qual s’ha de parlar i que s’ha de solucionar a través d’una via democràtica. Encara que perdéssim aquesta consulta, hi hauríem sortit guanyant.”