El president francès, Emmanuel Macron, està atrapat en les contradiccions de la Cinquena República. El règim presidencialista, del qual ahir es commemorava el seixantè aniversari, garanteix una gran estabilitat al president. Tot i que en poc més d’un any han abandonat el càrrec set ministres, ningú dubta que Macron conclourà el seu mandat el 2022. Tanmateix, les àmplies competències de la figura presidencial contribueixen a reforçar la imatge d’un jove president, de 40 anys, “autoritari” i “arrogant”. Això li ho retreuen el 79% i el 71% dels francesos, respectivament, segons un sondeig de l’institut Elabe, publicat abans-d’ahir.

“França aniria millor si no ens queixéssim tant”, va assegurar ahir Macron des de Colombey-les-Deux-Églises. El dirigent centrista va desplaçar-se a aquest poble, de 700 habitants, al nord-est del país, per visitar la llar del general Charles de Gaulle i honrar davant de la seva tomba el pare de la Constitució de 1958. “La Cinquena República protegeix França de les peripècies de la vida política i els desordres que viuen la majoria dels països veïns”, hi va afegir el president francès en un dels seus habituals cara a cara amb habitants locals –que tantes males passades li estan jugant– en què va minimitzar la seva delicada situació política. Una crisi accentuada amb la dimissió del ministre de l’Interior, Gérard Collomb.

El vodevil viscut amb el cas Collomb –aquest home fort del macronisme va forçar la seva sortida de l’executiu tot i que el president s’hi oposava– ha qüestionat la capacitat de Macron de gestionar el seu govern. La seva credibilitat ja va quedar esquitxada, el juliol, amb l’escàndol d’Alexandre Benalla i les agressions contra manifestants de l’exresponsable de seguretat de l’Elisi. Des d’aleshores, el jove dirigent ha perdut els dos ministres d’estat del seu govern (pràcticament l’equivalent d’un vicepresident), amb la dimissió de Collomb i de l’exministre de la Transició Ecològica, Nicolas Hulot. Les seves reformes han deixat de tenir impacte mediàtic. O bé han quedat paralitzades, com ara el seu projecte de revisió constitucional.

“Vull que el govern, a través del diàleg amb l’Assemblée Nationale i el Senat, trobi la forma de fer avançar de manera intel·ligent aquesta reforma”, va defensar ahir a la tarda Macron en el Consell Constitucional, l’equivalent del Tribunal Constitucional. Durant aquest discurs pronunciat en el marc de l’aniversari de la Cinquena República, va anunciar que la seva reforma de la Constitució tornarà a ser debatuda a partir del gener al Parlament francès. Després de l’esclat del cas Benalla, l’oposició va forçar que s’ajornessin les discussions sobre la seva proposta de modificació constitucional, que representaria la vint-i-cinquena vegada que es reforma la llei orgànica de 1958.

“La nostra responsabilitat és de no petrificar la nostra Constitució”, va assegurar Macron durant un discurs en què gairebé no hi va haver cap anunci sobre la seva reforma constitucional. Aquesta inclou accelerar el procés legislatiu; permetre que una part dels representants siguin escollits a través d’un sufragi representatiu, en lloc del sistema majoritari actual, i incloure una menció a l’especificitat de Còrsega. El jove dirigent també va elogiar els pares del text de 1958, “que té la genialitat de sintetitzar la nostra història constitucional”.

Encara que Macron pretengui emmirallar-se en la figura de De Gaulle –l’elogi de l’autoritat, la concentració del poder o la superació de la divisió partidista entre esquerra i dreta són aspectes que comparteix amb el general–, la decadència del seu mandat l’apropa perillosament a la trajectòria fracassada dels seus predecessors: Nicolas Sarkozy i François Hollande. Segons un sondeig publicat ahir a Le Figaro, Macron ocuparia la penúltima posició en la llista dels presidents preferits pels francesos. Només davant del malaurat Hollande. Segons la mateixa enquesta, el 56% dels francesos afirmen que estan insatisfets amb el règim de la Cinquena República, qualificat de massa presidencialista. En menor mesura que a l’Estat espanyol, França també viu una incipient crisi de règim i la idea d’una Sisena República, més parlamentària i democràtica, progressa en la societat.