El creixement vigorós que ens ha acompanyat en la sortida de la crisi està fent una reducció de la marxa. I tot i que manté una velocitat notable, la previsió és que aquesta sigui progressivament menor perquè el conjunt de factors que contribueixen a l’evolució de l’economia, tot i ser dinàmics, ho són menys. Així, el PIB de Catalunya, que el tercer trimestre de l’any va tenir un creixement interanual del 3,1%, podria passar a estar per sota del 3% a finals d’aquest any o a començaments del que ve. I així progressivament per anar a buscar allò que els economistes anomenen “creixement potencial o tendencial”. És a dir, el suposat ritme a què hauria d’anar la nostra economia amb tots els recursos i el capital disponible a ple rendiment, amb independència dels cicles i sense que provoqui tensions ni desequilibris.

El creixement potencial marca un rumb i és un càlcul útil perquè les institucions econòmiques facin recomanacions i perquè els governs prenguin decisions en política econòmica amb la intenció d’avançar en aquesta direcció, però el que és habitual és que el PIB nacional s’entesti a anar a la seva, ja sigui per sobre o per sota de la seva potencialitat.

És lògic que sigui així, perquè el creixement potencial és una visió volgudament parcial del context econòmic de cada país. Els economistes que l’elaboren fan una anàlisi d’oferta i no de demanda. Miren allò amb què cada territori compta per generar la riquesa: els recursos del treball, del capital i la manera de combinar-los de forma més o menys eficient. En altres paraules, miren tot allò que està a les nostres mans.

La diferència entre el creixement real i el potencial, s’anomena output gap, o bretxa de producció, i és un detector que posa en alerta sobre possibles desequilibris, per exemple, en els preus, la temuda inflació desbocada.

També és un detector d’eficiència, dit d’una altra manera, de productivitat. Per això, el que diu la teoria és que el PIB real i el potencial haurien de tendir a aproximar-se perquè tindríem un model de creixement més sostenible. En aquest sentit, el creixement potencial ens delata quines són les nostres fortaleses i els nostres pecats, i ajuda a projectar l’economia cap a mitjà i llarg termini. És com si ens poséssim una ullera de llarga vista.

Però, quin és el nostre creixement potencial? Josep Lladós, professor d’economia de la UOC, recorda que no hi ha un consens sobre la metodologia que cal emprar, per la qual cosa les dades finals poden ser molt diferents segons qui les faci. En el cas de l’Estat espanyol, l’FMI, l’OCDE, la Comissió Europea i el Banc d’Espanya fan aquest tipus d’exercici i, per aquesta darrera institució, l’economia de l’Estat en el seu conjunt té una tendència de creixement per sota de l’1,5%, la meitat del que ara creixem. Potser aquesta dada ens farà valorar encara més la marxa de l’economia en el present. Cal pensar que en el període previ a la crisi, el creixement potencial estava al voltant del 3,1%.

Però val la pena, abans de mirar lluny, posar-se les ulleres de prop. A Catalunya, el nostre PIB real ha crescut un 3,8% el 2015, un 3,6%, el 2016 i un 3,4% el 2017. Les previsions de la Cambra situen el creixement en el 3,1% el 2018, i en el 2,7% el 2019. Els models que fan els analistes assenyalen un context internacional menys favorable per a l’economia catalana. En especial per a la desacceleració del comerç internacional, que afectaria les exportacions de les empreses catalanes, un dels pilars de la recuperació i de la sortida de la crisi. De fet, les exportacions van tancar un 2017 excepcional amb un augment del 9,6%, però els dos primers trimestres del 2018, han revelat una falta de pulsió: 3,4% el primer trimestre, i un 2,4% el segon.

Però també perquè el consum intern contribueix progressivament menys a la generació de riquesa. La causa pot ser una pèrdua de confiança de les llars sobre la marxa de l’economia.

També el que està passant és que aquells factors de l’entorn que en els primers anys de la recuperació es van alinear favorablement per impulsar encara més una economia que creixia, comencen a estar en contra. Els tipus d’interès, el preu del petroli, el tipus de canvi de l’euro i la política fiscal, que van ser vents de cua, ara, o s’han esgotat o, encara pitjor, han canviat el seu sentit i estan de cara. CaixaBank Research preveu que tots aquest factors, amb l’excepció de la política fiscal, limitaran el creixement els pròxims anys. L’alça del cru ja ho ha començat a fer aquest any, i els tipus de canvis més alts (tant per la fi de la compra d’actius per part del BCE a finals del 2018 com per les pujades de tipus de referència prevista per finals del 2019) ho faran el que ve.

Aquestes són variables que no depenen de nosaltres, però ens condicionen. Les institucions que calculen el creixement potencial observen, com deia, aspectes més permanents com els factors productius: bàsicament l’acumulació del factor treball (la població activa) i del factor capital (el capital financer, les màquines, la tecnologia, el coneixement, etc.). El que es pot dir del mercat laboral és que, si bé en el curt termini el repte és generar ocupació per a les persones que estan aturades, en el mitjà i llarg termini, el desafiament serà de tipus demogràfic: fer front a l’envelliment de la població. “Quan acabem d’absorbir la mà d’obra aturada, arribarem al nostre sostre de població activa, i això significa que el nostre creixement futur no pot venir de la incorporació de més recursos del treball”, explica Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona. El problema és que si fem cas al que ha passat fins ara, el nostre model de creixement s’ha basat a posar més gent a treballar o més màquines i no tant que les mateixes persones i màquines fossin més eficients. La productivitat sempre ha estat la nostra pedra a la sabata.

En base a això, quan el Banc d’Espanya diu que el creixement potencial de l’economia serà inferior a l’1,5% llança la hipòtesi que més no creixerem si no canviem el model cap a un altre de més valor afegit. En aquest mateix sentit, Joan Miquel Piqué, professor d’Eada Business School, lamenta que els deu anys de la crisi no hagin servit per posar les bases d’un nou model: “L’estructura productiva no ha canviat substancialment; ens aboquem a un creixement raquític que difícilment generarà més llocs de treball”, assegura.

Antonio Argandoña, professor d’economia de l’IESE, també pateix pel mitjà i llarg termini. En un seguit d’articles publicats al seu blog assegura: “Ens podem trobar -ens estem trobant ja- amb uns sectors intensius en mà d’obra, en què ja vam perdre els avantatges que havíem construït en els anys seixanta i setanta, i altres sectors en els quals la tecnologia i la innovació dominen, i després hi ha tots els que estan entre els uns i els altres, de manera que ens estem convertint en fàbriques que produeixen amb certa qualitat allò que altres innoven, i allò que els països emergents encara no estan en condicions de produir tan bé com nosaltres. Però és qüestió de temps.” Argandoña pensa que els governs tenen molts deures pendents per canviar les coses.

Josep Lladós prefereix adoptar una actitud més positiva i assegura que aquesta bretxa entre el creixement real i el potencial també es pot interpretar com un missatge d’estímul per a les administracions: “No ens podem conformar, tenim marge per créixer més i més ràpid sense generar desequilibris: hi ha recorregut per pujar el PIB potencial i que s’acosti al real”, afirma.

Precisament, les grans institucions econòmiques calculen el creixement potencial dels territoris per després fer-los recomanacions de política econòmica, sovint orientades a introduir reformes estructurals, que tanmateix solen caure en sac foradat: liberalitzacions de sectors per afavorir la competència, mesures fiscals per estimular el creixement, canvis que milloren la difusió del coneixement i, les més habituals en el cas d’Espanya i Catalunya, les que afecten el mercat laboral per contrarestar la dualitat i l’elevat atur estructural.

Aquestes reformes de política econòmica actuen sobre el creixement del PIB real, però també canvien les hipòtesis sobre les que es construeix el PIB potencial. Lladós se serveix d’un símil viari: “L’executiu condueix un vehicle al qual pot donar gas o frenar seguint els senyals per no provocar desequilibris, però amb cada decisió que pren també canvia el terreny per on circula: el PIB potencial no és una dada estàtica”, assegura,

Joan Ramon Rovira també recorda que la digitalització i la revolució tecnològica en què estem immersos estan cridades a alterar significativament les regles del joc, però la manera en què ho faran i l’abast encara és una incògnita. Sí que se sap que la seva adopció i la recerca de formes d’organització eficients poden fer que el nostre creixement futur sigui més elevat. Això sí que està a les nostres mans.