El moviment Ciutats i Governs Locals Units té l’origen el 1914 i ara, amb els 250.000 membres que té, representa dues terceres parts de la societat mundial. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, n’és copresidenta.
Quin objectiu persegueix l’organització Ciutats i Governs Locals Units (CGLU)?
En tractar-se d’un moviment de governs locals i de ciutats tenim els objectius típics de qualsevol associació de gremis. El principal és que els membres del CGLU, que són més de 250.000 arreu del món, intercanviïn experiències i puguin definir junts innovacions polítiques. El segon eix és assegurar que aquesta visió conjunta o aprenentatge que hi ha a les ciutats es transmeti als organismes de decisió mundial, com ho són les Nacions Unides, però també als organismes regionals com la UE i altres. El tercer eix és investigar, tenir informació, connectar cassos per donar suport al pensament col·lectiu.
Com es gestiona aquesta organització amb la infinitat de ciutats, d’interessos regionals i de temàtica diversa que hi ha?
Tenim organismes de govern que es reuneixen dos cops l’any, com el boureau executiu, que és el que supervisa la secretaria mundial, amb seu a Barcelona, per a les decisions polítiques i un cop l’any es reuneix el consell mundial, que aplega 341 persones electes de més de 140 països. A més, cada tres anys hi ha la gran assemblea.
La seu de la secretaria està a Barcelona dels del 2004.
Barcelona va guanyar un concurs molt disputat. Va presentar la seva candidatura juntament amb Ginebra i Florència. Va guanyar Barcelona, que sempre ha estat una peça molt activa. La nostra organització està composta de ciutats, però també d’associacions de ciutats com la Federació Catalana de Municipis, entre d’altres.
Com es finança el CGLU?
Intentem que el finançament per part de les quotes no sigui mai menor al 40%. Ara estem més de moda i hi ha més possibilitats de fiançament per part de governs nacionals que volen reforçar accions, d’institucions internacionals, del sector privat. Volem que més del 50% tingui el suport dels membres de l’associació per poder tenir una independència en el que expliquem.
Frenar el fenomen global de les megaciutats és una causa perduda?
Sí. Si el missatge que es vol donar a la gent és que no vagi a les grans ciutats crec que és una causa perduda. És com dir a la gent que no emigri. Anar cap als llocs on un pensa que hi haurà més possibilitats és natural. Però darrerament, s’està produint un canvi de mentalitat. La gent vol proximitat amb els poders locals. Saber com es decideix el mercat laboral, quines botigues hi haurà a les ciutats, qui és el propietari dels nostres parcs immobiliaris. Tot això sembla que està decidit per un espectre estrany per damunt de la ciutadania. Ara la gent demana poder decidir, que hi hagi esfera de govern que decideixi sobre aspectes clau del dia a dia. Això implica que es vulgui saber qui pren les decisions, opinar, participar. Tot plegat ens porta que els sistemes de ciutats ocupin un lloc més important que les megaciutats. En aquestes poblacions intermèdies, més petites, la gent se sent propera. Aquesta transformació està afectant positivament la governança.
Sí però la població urbana al món passarà del 54% al 60% el 2030.
Som més urbans, però no tots anem cap a les megaciutats. El que passa és que a les metròpolis s’escenifiquen les majors dificultats: l’increment de la desigualtat, la falta d’equipaments... Però en realitat quan parlem de fenomen d’urbanització a escala mundial i quan diem que la major part dels humans vivim en ciutats estem parlant també de Terrassa i de Lleida. Pensem que ciutats importants com Barcelona, Londres i París han de jugar també un paper molt gran en el desenvolupament de les ciutats intermèdies.
La tendència és que temes com la mobilitat, el medi ambient, l’habitatge s’afrontin conjuntament entre ciutats d’una àrea metropolitana.
No vull posar l’àrea metropolitana com a solució a tot. El que sí que és clar és que cal coordinar-se. Cal que hi hagi mecanismes de consulta i de decisió per a temàtiques que són extremadament vitals. Volem que els governs locals s’asseguin a les taules de decisió. Crec que les àrees metropolitanes són part de la resposta però probablement han de millorar molt democràticament. Els ciutadans s’identifiquen amb Barcelona, amb Sabadell, no s’identifiquen amb l’àrea metropolitana malgrat que sigui la que els està transportant. Avui un dels problemes és que la gent ha perdut interès i confiança perquè s’han fet coses malament, per la corrupció, però sobretot perquè molts senten que no saben qui és el responsable d’allò que necessiten.
La desigualtat econòmica i de gènere és un problema creixent?
Estem en un període de transformació, en què ens hem de replantejar com ens relacionem entre nosaltres –el contracte social-, com ens relacionem amb el planeta -la transició ecològica- com ens governem, que per nosaltres depèn també de canviar el model de finançament, sobretot el repartiment. Això implica reconèixer diversos tipus d’economies i donar un espai a les comunitats en la presa de decisions globals. Resoldre la desigualtat és de vital importància. La realitat és que les grans innovacions humanes han germinat sempre a les ciutats.
El desenvolupament econòmic no ha vingut de les elits.
Efectivament. El creixement de les grans ciutats, pel qual es reconeix a les ciutats com a motor del món, és un model per respondre a les elits. Des de les ciutats s’estan promovent altres models diferents. S’estan reconeixent altres tipus de drets, d’economies, i per aquest camí crec que es trobaran més solucions.
Per exemple que hi hagi més participació ciutadana?
Sí, però que també es prenguin decisions, per exemple que hi hagi més drets per a l’habitatge, com el que va presentar l’alcaldessa Ada Colau al juliol a les Nacions Unides. És una declaració sobre el dret a l’habitatge que ja han signat més de vint ciutats de tots els continents i que cada cop està creixent més. Té un origen molt clar. I és que les ciutats volen protegir el ciutadà de l’especulació de l’habitatge, ja que en la majoria de casos els poders locals no en tenen cap control. Cal involucrar més gent perquè pressionin per canviar lleis macro que impedeixen que els instruments que ja tenim es puguin utilitzar i per posar fi a l’especulació.
El preu del lloguer de pisos està pels núvols.
La realitat és que els ajuntament no tenen competències per canviar això. Els ens locals hi poden posar algun pedaç. L’Ajuntament de Barcelona pot dir que no es construiran més hotels perquè no hi hagi tant turisme o pot posar algunes barreres a Airbnb, però només són pedaços. Per exemple, al centre del Caire, hi ha moltíssims blocs buits. El ciutadà no els pot pagar, però les empreses immobiliàries han cobrat enormes beneficis per la seva construcció i segueix sent un valor en borsa gegantí. La culpa no és del turisme.
A Barcelona hi ha moltes queixes pel preu del lloguer. La causa és només la massificació del turisme?
No hi ha una causa sola. El fenomen del turisme ha aixecat la catifa, però en realitat després de viatjar molt per tot el planeta he vist coses que sobten. Fa vint anys, quan vaig fer el primer viatge a Bombai, vaig observar que els lloguers estaven més alts que a Amsterdam, que era on vivia llavors. Aquest problema ja existia allà, i no era pel turisme. Era perquè hi havia poders immobiliaris que estaven comprant el centre de la ciutat per construir oficines, hotels, pisos turístics, etc.
Els interessos immobiliaris impedeixen els preus justos a les grans ciutats?
Quan les administracions locals de Barcelona, París, Londres, Nova York han començat a atendre els veïns a partir de les queixes per no poder dormir pel soroll, perquè resulta que en un bloc més de la meitat dels pisos són turístics, llavors t’assabentes que treuen els veïns de casa perquè ja no els interessa el seu lloguer perquè prefereixen llogar el pis per setmanes. Doncs ara les administracions veuen que darrere del turisme hi ha una cosa molt més grossa: els interessos immobiliaris, que sempre han estat presents.
És difícil l’equilibri entre la globalitat i l’ànima local.
Jo puc entendre que cal defensar la globalització per tenir els millors aparells mèdics en un hospital, perquè serà bo per a tothom, però per prendre un bon cafè al barri no cal que vingui una multinacional com Starbucks a imposar la seva cultura. Cal recordar que les multinacionals han vingut i han comprat totes les botigues que fan cantonada a Barcelona.
Veuria millor un model econòmic més proper a la gent, com pot ser el que representa una pime?
Els nostres membres no crec que es puguin declarar en contra de les grans empreses. El que sí que fomentem com a moviment és apostar per allò que faci sentir el ciutadà més amo del seu futur. Necessites grans multinacionals si vols fer un vaixell, perquè segur que necessitaràs peces d’arreu del món. Aquesta visió global és natural per a les ciutats. El que passa és que també cal que hi hagi una perspectiva local, que la gent que viu al barri, a la seva ciutat o poble, pugui prendre decisions d’aspectes bàsics per al seu dia a dia. Que pugui transformar els carrers, l’espai públic. Que no es prenguin les decisions a l’altra punta del món sense saber si amaguen interessos obscurs.
Com es gestionen les propostes de l’organització amb tanta varietat de membres?
Hi ha un interès bàsic de servir a la ciutadania. No som un moviment d’alcaldes i alcaldesses. Som una organització d’administracions. Fa pocs dies hi va haver una reunió d’alcaldes del Mediterrani al Saló de Cent de Barcelona i quan els preguntaves quina és la prioritat, deien la descentralització, més recursos, etc. Com tirem endavant certes recomanacions? Intentem anar amb els pioners. Amb els líders que estan captivant millor aquesta visió general que arribarà de cara al futur. Pot ser en habitatge, com ha fet Ada Colau, o pot ser en temàtica climàtica, de la qual ha fet bandera l’alcaldessa de París. A tots els invitem que facin xarxa i a partir d’aquí que es pugui arribar a un consens a tot arreu del món. L’agenda del CGLU no avança si no tens defensors en totes les regions.
I la migració és objecte de la vostra preocupació davant les diferències entre les distintes ciutats i poders locals?
Sí. Però ens ha costat abordar aquest aspecte com a organització mundial, perquè hi ha moltes visions diferents i sovint enfrontades. Abans participàvem en els discursos internacionals amb experiències de diversos membres sense imposar una visió. Ara, després de la nostra participació en les negociacions mundials sobre el pacte global sobre la migració comencem a consensuar una política. De moment, són uns eixos generals que després cadascú gestiona com pot. El primer és que la migració per definició no és dolenta, però ha de ser ordenada. Cal canviar la narrativa. També caldrà reconèixer certs tipus de drets per a qui arriba a un país nou. Hem de tenir una interlocució amb els governs nacionals que sigui diferent. No hi pot haver reunions a Brussel·les per decidir quants migrants rebem cada país sense que hi hagi un govern local a la taula.