L’aniversari de la caiguda de Lehman Brothers ha passat i les polítiques econòmiques han rodat el món i explorat territoris ignots per acabar tornant, més d’hora que tard, al born de l’ortodòxia macroeconòmica.

Quan en economia cerquem diverses explicacions per justificar un determinat fet, sovint manifestem dificultats per encaixar la realitat en el nostre model analític. I en el cas de la fallida del colós financer hem anat acumulant evidències a la recerca del mòbil del delicte. Desregulació financera excessiva, complaença dels supervisors, abús en la comercialització d’actius tòxics, indiferència de l’Estat i desconfiança del mercat configuraren un còctel explosiu que va col·lapsar el sistema financer i va endegar una espiral destructiva que encara cueja. Tal vegada ho simplificaríem parlant d’una gestió pèssima, arrogant, opaca i poc ètica, que es va afavorir de la complicitat dels que haurien de vetllar pels interessos col·lectius. Hi trobem els detalls escrits a l’escandalosa auditoria pòstuma.

El terrabastall generat en tot el sistema financer va induir un intervencionisme públic inaudit als Estats Units, amb rescats, nacionalitzacions i una orgia monetària que va determinar la gestió posterior del cataclisme a l’Eurozona. El pànic a una crisi sistèmica, la reacció lenta de la política monetària i la divergència d’interessos entre banca creditora i deutora va condicionar una gestió dels rescats amb costos socials molt més severs i una asincronia amb els socis transatlàntics que encara perdura.

Tot plegat, ben amanit amb promeses recurrents de reformes del sistema i la declaració unànime que mai més res de semblant no tornaria a passar. Però, deu anys més tard, els defectes estructurals en l’arquitectura de la unió econòmica i monetària continuen presents, perquè els instruments de gestió de crisis asimètriques continuen existint només en els llibres de text. La disbauxa hipotecària ha transmutat en uns nivells preocupants d’endeutament públic que exigeixen un finançament preferent i ritmes elevats de creixement econòmic, però el BCE toca retirada, la musculatura de la política fiscal ha quedat escarransida i aires de tempesta amenacen el comerç internacional. I les noves regulacions han millorat el control d’un mercat ara més concentrat, però tremolen davant la contrareforma de l’administració Trump mentre que a Europa la unió bancària requereix uns instruments d’acció col·lectiva que encara dormen el somni dels justos.

L’aixecada de camisa és considerable per als que s’omplien la boca amb la refundació del capitalisme perquè, recurrentment, ens fan ensopegar amb les mateixes pedres. A mesura que el crèdit financer creix, també ho fa perillosament el descrèdit polític, perquè la gestió de la crisi ha fet saltar pels aires el fràgil equilibri entre eficiència i equitat. Semblem incapaços de dissenyar i sostenir un creixement que no generi més desigualtat. Errare humanum est, perseverare autem diabolicum...