Focus

El treball assalariat té els dies comptats?

L’autoocupació és una tendència creixent arran de la digitalització La creu d’aquest fenomen és l’ús fraudulent de la figura de l’autònom i la precarització de les condicions laborals

Les empreses, després de la crisi, han traspassat el risc de l’activitat als treballadors
raül ramos
UB
Formes típicament associades al treball autònom s’estan manifestant en el treball per compte d’altri
anna ginés
professora de dret d’ESADE
Cal una modernització de la legislació per protegir una nova manera de treballar
Adrian Todolí
UV
Amb una digitalització massiva estaríem en un estat ‘low cost’
ignasi beltran
uoc
Cada vegada més, la feina autònoma s’enfoca a la gent que té talent
MIQUEL camps
PIMEC

Aca­ba­rem tots sent autònoms? La pre­gunta pot pecar de maxi­ma­lista, però vol fer refle­xi­o­nar sobre cap a on va el mer­cat labo­ral del futur.

Tot sem­bla indi­car que l’auto­o­cu­pació és una de les tendències crei­xents, les noves mane­res d’orga­nit­zació del tre­ball i les noves tec­no­lo­gies per­me­ten desen­vo­lu­par una acti­vi­tat econòmica en soli­tari molt major que en altres temps. Ja no cal sor­tir de casa, com­par­tir ins­tal·laci­ons, ni haver de fit­xar per poder desen­vo­lu­par una feina, la digi­ta­lit­zació obre nous ven­talls. “Com a soci­e­tat ens tro­bem en un moment d’evo­lució de la manera com pres­tem ser­veis, i ara caldrà veure com evo­lu­ci­o­nen les orga­nit­za­ci­ons econòmiques i el dret labo­ral”, explica Rubén Agote, soci espe­ci­a­lista en labo­ral i expert en el futur de l’ocu­pació del des­patx d’advo­cats Cua­tre­ca­sas.

En l’actu­a­li­tat, al marge de les ini­ci­a­ti­ves indi­vi­du­als d’empre­ne­do­ria, la demanda d’autònoms aug­menta, espe­ro­nada a més per la tendència de les empre­ses a exter­na­lit­zar ser­veis i aba­ra­tir cos­tos. Segons dades de l’Ins­ti­tut d’Estadística de Cata­lu­nya (Ides­cat), després de la dava­llada que va patir l’afi­li­ació al règim d’autònoms durant la crisi, des de l’any 2012, tot i que no es pot par­lar d’un crei­xe­ment expo­nen­cial, hi ha una evo­lució posi­tiva cons­tant.

En sec­tors com l’edu­cació i la sani­tat, en què el pes d’autònoms havia estat tra­di­ci­o­nal­ment molt baix, és on el nom­bre més s’ha dis­pa­rat. Entre el juliol del 2009 i el juliol del 2018 es va incre­men­tar en un 50%, men­tre que en el con­junt d’afi­li­ats d’aquest règim ha aug­men­tat un 1,3% a tot l’Estat. Són dades que ha ela­bo­rat la fede­ració d’Asso­ci­a­ci­ons de Tre­ba­lla­dors Autònoms (ATA), que ho inter­preta com un fet posi­tiu, ja que els autònoms “són els que més s’adap­ten a les neces­si­tats del mer­cat labo­ral”.

Raül Ramos, pro­fes­sor d’eco­no­mia apli­cada de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona explica: “Ens tro­bem al nivell pre­crisi, però amb una com­po­sició molt dife­rent. Les empre­ses després del període de vaques fla­ques, han tras­pas­sat el risc de l’acti­vi­tat als tre­ba­lla­dors, per obte­nir així la major fle­xi­bi­li­tat en la manera d’orga­nit­zar la feina.”

Fa uns anys el que era autònom ho era al llarg de tota la seva tra­jectòria labo­ral i l’assa­la­riat difícil­ment cre­uava a l’altra banda. Amb les noves tec­no­lo­gies i la digi­ta­lit­zació dels nego­cis, en canvi, tant entre les per­so­nes com a les empre­ses les pos­si­bi­li­tat de rela­ci­ons con­trac­tu­als dife­rents s’han eixam­plat.

Per Miquel Camps, pre­si­dent d’Autònoms PIMEC, la clau és el talent. “Cada cop el tre­ball autònom s’ha enfo­cat a un per­fil pro­fes­si­o­nal vin­cu­lat a les noves tec­no­lo­gies. En el món digi­tal es veu moltíssim, pro­gra­ma­dors o dis­se­nya­dors de web, entre d’altres que ofe­rei­xen els seus ser­veis a diver­ses com­pa­nyies. Per a les pimes s’obren mol­tes opor­tu­ni­tats.”

Així que la situ­ació labo­ral con­si­de­rada estàndard és cada cop menys el con­tracte inde­fi­nit a temps com­plet per a una soci­e­tat o per a una ins­ti­tució.Així ho reflec­teix el Lli­bre blanc del futur del(s) tre­ball (s), publi­cat recent­ment per l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, en què es con­clou que l’aug­ment de fei­nes a temps par­cial, de con­trac­tes tem­po­rals i de fei­nes autònomes és impa­ra­ble.

Un inves­ti­ga­dor del Mas­sac­hu­setts Ins­ti­tute of Tech­no­logy (MIT), Tho­mas Malone, expli­cava de manera molt gràfica aquest impacte de la digi­ta­lit­zació en el mer­cat labo­ral:“El meu pare va tenir una feina tota la vida, jo tindré set fei­nes al llarg de la vida i el meu fill tindrà set fei­nes alhora.”

Una mica més a prop, Anna Ginès, pro­fes­sora del dret del tre­ball d’ESADE Law School-URL, asse­gura que aquesta tendència està emmar­cada dins d’un procés de des­cen­tra­lit­zació pro­duc­tiva, que ha com­por­tat un incre­ment de tre­ba­lla­dors autònoms, però que també té una cara menys ama­ble que l’incre­ment dels fal­sos autònoms. Una figura que no és nova, però que en els dar­rers anys ha aga­fat una dimensió con­si­de­ra­ble en el nos­tre mer­cat labo­ral. Per situar-nos, es tracta d’un tre­ba­lla­dor que es troba ins­crit en el règim espe­cial de tre­ba­lla­dors autònoms (RETA), però que rea­litza els seus ser­veis per a una empresa sota les matei­xes con­di­ci­ons que si es tractés d’un tre­ba­lla­dor per compte d’altri. Es deno­mina així perquè tot i que se’l con­si­dera autònom, és una situ­ació falsa, ja que real­ment no pos­se­eix cap tipus d’auto­no­mia per a la seva feina, sinó que depèn de les direc­trius i de les ordres de l’empresa.

El fals autònom per­met a l’empresa estal­viar-se la cotit­zació a la Segu­re­tat Social, o una indem­nit­zació en cas de pres­cin­dir dels seus ser­veis, i tam­poc està obli­gada a res­pec­tar els mínims esti­pu­lats en el con­veni col·lec­tiu. Com que tècni­ca­ment el con­tracte d’autònom es regeix pel prin­cipi d’auto­no­mia de les parts, aques­tes són, apa­rent­ment, lliu­res per pac­tar les con­di­ci­ons.

Per a l’empresa pot resul­tar molt atrac­tiu, però des d’un punt de vista legal és con­si­de­rat un frau.

L’ús crei­xent d’aquest frau ha estat pos­si­ble a mesura que la dis­tinció entre tre­ba­lla­dor autònom i tre­ba­lla­dor per compte d’altri s’ha anat des­cafeïnant. Jurídica­ment és molt clara la diferència entre l’un i l’altre, però amb la pro­li­fe­ració de les noves tec­no­lo­gies, for­mes típica­ment asso­ci­a­des al tre­ball autònom es poden mani­fes­tar en el tre­ball per compte d’altri i la bar­rera entre les dues figu­res s’ha omplert de con­ne­xi­ons.

Ignasi Bel­tran de Here­dia Ruiz, pro­fes­sor i direc­tor del Pro­grama de Dret de la Uni­ver­si­tat Oberta de Cata­lu­nya (UOC) adver­teix que ens tro­bem al davant d’un moment de tran­sició, que es coneix com la fugida del dret del tre­ball. Per al direc­tor del Pro­grama de Dret de la UOC, és un feno­men que s’està ges­tant des de fa temps. “El con­text econòmic ha acce­le­rat que mol­tes empre­ses bus­quin avan­tat­ges com­pe­ti­tius per la via de deva­luar les con­di­ci­ons labo­rals”, diu.

De la mateixa opinió és la pro­fes­sora d’ESADE per a qui “la crisi econòmica ha tin­gut un clar impacte en la pro­li­fe­ració dels fal­sos autònoms, però també perquè s’han diluït les fron­te­res entre els dos per­fils, el de l’assa­la­riat i el de l’autònom”. Aquesta poro­si­tat crei­xent té un abast mun­dial

De fet, mul­ti­na­ci­o­nals vin­cu­la­des al que es coneix com l’eco­no­mia de pla­ta­forma com Deli­ve­roo, Uber, Cabify, Mec­ha­ni­cal Turk i Glovo han basat el seu model labo­ral en aquesta inde­fi­nició. A través de pla­ta­for­mes digi­tals con­trac­ten pun­tu­al­ment tre­ba­lla­dors per fer peti­tes tas­ques per a les quals els matei­xos emple­ats han de posar els mit­jans. La pla­ta­forma es pre­senta com un sim­ple inter­me­di­ari entre usu­a­ris o cli­ents finals i autònoms, però alhora marca direc­trius molt clares per al desen­vo­lu­pa­ment de la feina.

L’eco­no­mia de pla­ta­for­mes es desen­vo­lupa tant en empre­ses amb tre­ba­lla­dors de baixa qua­li­fi­cació com d’alta, com és el cas de Git­Hub, dedi­cada al desen­vo­lu­pa­ment de pro­gra­mari, que con­tracta pro­gra­ma­dors que tre­ba­llen des de casa.

Ignasi Bel­tran de Here­dia explica que aques­tes pla­ta­for­mes no podrien sub­sis­tir si hagues­sin d’assu­mir els cos­tos labo­rals igual que fan totes les empre­ses, “per tant, uti­lit­zen totes les eines pos­si­bles perquè els seus col·labo­ra­dors no siguin con­si­de­rats tre­ba­lla­dors per compte d’altri i per seguir en el seu par­ti­cu­lar model labo­ral”, diu.

Aquest model labo­ral, però, està sota sos­pita. En els dar­rers dos anys les deman­des judi­ci­als dels seus col·labo­ra­dors l’estan posant en dubte. La pilota sem­bla que està a la teu­lada dels tri­bu­nals. Només a Bar­ce­lona hi ha regis­tra­des més d’una vin­tena de denúncies de repar­ti­dors de Deli­ve­roo que con­si­de­ren que la seva feina a la mul­ti­na­ci­o­nal és la d’un “fals autònom” i, per tant, que la seva quota a la Segu­re­tat Social hau­ria de córrer a càrrec de l’empresa, entre altres drets.

Des del juny pas­sat, quan hi va haver la pri­mera sentència favo­ra­ble a un repar­ti­dor de Deli­vo­roo, se n’han dic­tat dues més, una a Bar­ce­lona que va en la mateixa línia i que, per tant, obliga la pla­ta­forma a pagar la segu­re­tat social i una indem­nit­zació al tre­ba­lla­dor. La ter­cera, en canvi, dic­tada per un tri­bu­nal de Madrid dona la raó, en aquest cas, a Glovo, ja que, segons es lle­gia en la sentència, el ser­vei del deman­dant “no es pot qua­li­fi­car com a relació labo­ral”. La bata­lla està ser­vida.

Els experts expli­quen que aquest per­fil d’empre­ses fan una mena d’engi­nye­ria labo­ral i es dedi­quen a sofis­ti­car els ele­ments con­trac­tu­als de manera que els tri­bu­nals tro­bin mol­tes difi­cul­tats perquè puguin clas­si­fi­car els seus col·labo­ra­dors (glo­vers, riders, etc.) com a assa­la­ri­ats, “Estan com en una mena de joc d’assaig i error. Els hi va l’existència”, diu Bel­tran.

Uber.

En l’àmbit inter­na­ci­o­nal, les sentències van arri­bant en massa. Una de les més sona­des és la d’Uber, del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea, que con­clou que difícil­ment les pla­ta­for­mes digi­tals es poden con­si­de­rar com un sim­ple inter­me­di­ari entre l’empre­ne­dor i l’usu­ari. “Sense la pla­ta­forma, els seus col·labo­ra­dors no podrien donar aquest ser­vei”, dic­tava.

Ens tro­bem, doncs, en un moment deter­mi­nant. Per Ignasi Bel­tran, la pla­ta­forma que acon­se­gueixi esta­blir un model con­trac­tual que garan­teixi la no labo­ra­li­tat serà seguida per molts altres. “És una qüestió de super­vivència, perquè si el meu com­pe­ti­dor acon­se­gueix tre­ba­llar a través d’una pla­ta­forma i estal­viar-se els cos­tos labo­rals jo també ho faré si puc. Si Deli­ve­roo tri­omfa amb la seva bata­lla a la justícia, què cre­ieu que farà Tele­pizza amb els seus repar­ti­dors?”, diu.

El risc, per alguns dels experts con­sul­tats, és que es “pla­ta­for­mitzi” tota l’eco­no­mia, la qual cosa ens por­ta­ria a un esce­nari molt com­plex. “El perill d’una digi­ta­lit­zació mas­siva és que ens por­ta­ria a un estat low cost, que faria bai­xar les cotit­za­ci­ons i la recap­tació. Si la tendència del mer­cat és bus­car les vies més efi­ci­ents no resulta des­ca­be­llat que vagi cap a aquest extrem”, con­si­dera Bel­tran.

Els tre­ba­lla­dors per compte d’altri tenen unes obli­ga­ci­ons fis­cals i amb la Segu­re­tat Social que fins ara han estat ser­vint per man­te­nir un equi­li­bri social, però si això ja no és així, varien les regles de con­tri­bució, i ales­ho­res els comp­tes no sur­ten. I no només això, sinó que “s’hau­ran de rede­fi­nir com es fan els con­trac­tes i sota quina nor­ma­tiva labo­ral s’acull el tre­ba­lla­dor”, alerta Agote, que adver­teix que “la feina a través d’una pla­ta­forma es pot desen­vo­lu­par en un país, però si es pro­grama des d’un altre, les auto­ri­tats hau­ran de tenir en compte unes altres qüesti­ons per evi­tar el pos­si­ble dum­ping social”, afe­geix Agote.

És evi­dent que la rea­li­tat tec­nològica va a una velo­ci­tat impa­ra­ble, el repte del legis­la­dor és molt ele­vat.

De fet, en ter­mes jurídics hi ha un debat de la neces­si­tat o no d’intro­duir una ter­cera figura, entre l’autònom i l’assa­la­riat –com ja hi ha en països com la Gran Bre­ta­nya i França–, que doni cabuda legal a un col·lec­tiu ara des­em­pa­rat. La majo­ria dels experts con­sul­tats per L’Econòmic, però, no tro­ben que aquesta fórmula sigui la sor­tida a la crei­xent des­pro­tecció del tre­ba­lla­dor.

“El nos­tre pro­blema no és saber on ubi­car el nou col·lec­tiu, sinó que s’està fent ser­vir l’autònom de manera frau­du­lenta. El nos­tre pro­blema és, a més, que hi ha tre­ba­lla­dors autònoms legals que neces­si­ten més pro­tecció”, creu Anna Ginès.

La diferència entre pre­ca­ri­e­tat no és, però, exclu­siva de la dico­to­mia autònom i assa­la­riat. Els experts cre­uen que caldrà mirar la manera de garan­tir els drets, sense depen­dre de la figura a què s’esti­gui ads­crit.

A la jor­nada que va orga­nit­zar l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Labo­rals d’ESADE jus­ta­ment sobre les noves mane­res de tre­ba­llar en les pla­ta­for­mes digi­tals, en què va par­ti­ci­par Adrián Todolí, pro­fes­sor de dret del tre­ball de la Uni­ver­si­tat de València, es mos­trava con­trari a una ter­cera figura perquè ente­nia que el que cal és una moder­nit­zació de la legis­lació per pro­te­gir més els drets labo­rals de les per­so­nes, però no en funció del con­tracte que tin­guin.

Hi ha un altre ele­ment que sem­bla difícil de fre­nar i és la des­sa­la­rit­zació que impul­sen les pla­ta­for­mes digi­tals que con­sis­teix a des­criure una tasca i que al cap de poc temps arri­bin ofer­tes per rea­lit­zar-la des de dife­rents punts del món. “Per a alguns pot ser una opor­tu­ni­tat, perquè el que cobrarà és molt més del que li ofe­ri­rien al seu país, i per a un euro­peu o nord-ame­ricà pot sem­blar dum­ping social. És evi­dent que com­pe­tir amb els cos­tos labo­rals tirant a la baixa no és una bona estratègia “diu Samuel Ben­to­lila, pro­fes­sor del CEMFI al Lli­bre blanc del futur del(s) tre­ball (s).

Què s’ha de fer, doncs, tenint en compte que la feina a través de les pla­ta­for­mes ha vin­gut per que­dar-se?

“Pri­mer de tot per mi és essen­cial fre­nar la tendència del fals autònom, i això s’ha d’asso­lir amb més recur­sos per a ins­pec­ci­ons de tre­ball. Cal un com­promís dels poders públics per dotar-los millor per fer front a aquest repte. Però, a més, calen més meca­nis­mes de pro­tecció”, creu Ginès.

Segons un informe publi­cat per l’asso­ci­ació d’autònoms UATAE, hi ha 225.000 autònoms fal­sos a tot l’Estat, cosa que vol dir que la Segu­re­tat Social, deixa d’ingres­sar més de 592 mili­ons d’euros anu­als per aquest frau de llei.

Res­pon­sa­bi­li­tat de tot­hom.

Per la seva banda, per Agote es tracta d’una res­pon­sa­bi­li­tat com­par­tida entre poders polítics i agents soci­als, que han de tenir pre­sent les noves fei­nes en els con­ve­nis col·lec­tius. I en aquesta línia es mani­fes­tava l’expre­si­dent del Cir­culo d’Eco­no­mia, Antón Cos­tas, en la seva inter­venció en la pre­sen­tació del Lli­bre blanc del futur del(s) tre­ball(s), en què aler­tava que cal crear una nova teo­ria política de l’empresa, que s’ocupi i es res­pon­sa­bi­litzi de les exter­na­li­tats soci­als i sigui garant també del progrés social. “Igual que ja es fa en qüesti­ons de con­ta­mi­nació, per exem­ple”, deia.

El govern espa­nyol, que té les com­petències en la matèria va apro­var un reial decret a l’agost amb mesu­res per com­ba­tre l’ús frau­du­lent de la figura del tre­ba­lla­dor autònom. La meta que s’ha posat és treure a la llum 40.000 fal­sos autònoms en tot en el que queda d’any i con­ver­tir-los en tre­ba­lla­dors que cotit­zin en el règim gene­ral, que és en rea­li­tat on hau­rien d’enqua­drar-se.

Si s’asso­lei­xen els objec­tius, aflo­ra­ria menys d’una cin­quena part del frau exis­tent en aquest col·lec­tiu. Elena Martí, el nom fic­tici d’una cor­rec­tora que tre­ba­lla en una edi­to­rial, és una dels 225.000. Després de tenir la segona filla, l’edi­to­rial on tre­ba­llava la va fer fora i la va rein­cor­po­rar al cap de dos anys, ara, però, com a autònoma. “Neces­si­tava la feina i m’ho van plan­te­jar com una manera de tenir més con­ci­li­ació fami­liar perquè pas­sava a tre­ba­llar des de casa, però m’he ado­nat que el que tinc és major inde­fensió i menys pro­tecció social”, explica.

El cert és que la fle­xi­bi­li­tat extrema que ha pos­si­bi­li­tat la tec­no­lo­gia té una part bona que és la l’eficiència i la pro­duc­ti­vi­tat, però també una altra cara, que és la indi­vi­du­a­lit­zació de la relació labo­ral, que es crus­peix la capa­ci­tat nego­ci­a­dora del tre­ba­lla­dor, abo­cat d’una banda a una com­pe­ti­ti­vi­tat oberta amb la resta. Pel crei­xe­ment expo­nen­cial de casos com els de l’Elena Martí, els experts -i les estadísti­ques labo­rals- aler­ten de l’incre­ment de la pre­ca­rit­zació de les con­di­ci­ons labo­rals dels tre­ba­lla­dors.

autònoms.

De ser empleat a tenir l’ocupador com a client

Oscar Manito fa 22 anys que treballa en el sector de la climatització, i la major part d’aquest temps ha estat vinculat laboralment a multinacionals. “Ser un assalariat en aquestes empreses té una part molt positiva, i és que malgrat que a fora plogui, i molt, estàs sota un paraigua”, explica metafòricament. Aquest aixopluc li va permetre compaginar la feina i els estudis d’enginyeria, justament quan la crisi més estrenyia. Manito, que es confessa de caràcter inquiet i amb un afany imparable per fer coses noves, va decidir matricular-se a un màster que el va ajudar a guanyar una visió transversal del que és una empresa. Després d’aquella formació se li va despertar el cuquet per crear la seva pròpia firma.

“Treballar en una multinacional et dona molta estabilitat, si és el que busques a la vida, però et limita molt les accions, i hi va haver un moment que necessitava seguir un altre camí”, explica Manito.

Fa uns mesos va engegar un projecte personal que el converteix en autònom. A través d’Omgie Projects, farà de consultor i oferirà serveis d’enginyeria de climatització amb una clara vocació de servei. “Perdo el paraigua de la multinacional, però ara sé que el meu futur no depèn del que decideixi l’empresa mare, a Itàlia o als EUA”, explica.

A partir de novembre espera arrancar definitivament la consultoria i ja té més d’un client en cartera.

Un d’ells serà la multinacional per a la qual treballava, que no vol prescindir del talent d’aquest nou autònom.

Les (no) polítiques públiques d’ocupació

Aproximadament el 26% dels nous contractes que se signen a tot l’Estat espanyol tenen una durada d’una setmana i el 40% de menys d’un mes. Les sortides i entrades del mercat laboral han agafat un ritme frenètic per a certs col·lectius, i estar ocupat i el temps a l’atur té una frontera cada cop més porosa. En canvi, les polítiques públiques estan centrades en l’atur.

A banda del problema de pressupost o de la falta d’aquest,-(només el 0,6% del PIB es destina a polítiques públiques d’ocupació)- hi ha un problema de model. No es té en compte la nova realitat del mercat laboral, i les limitacions competencials.

Les competències en polítiques d’ocupació es reparteixen entre les relaciones amb l’atur (depèn de l’administració de l’Estat) i les polítiques actives que estan cedides a les comunitats autònomes, que només poden executar, no decidir a què destinen els recursos. El problema és que els fons per poder aplicar les mesures no estan cedits i, per tant, el govern està condicionat als fons que li arriben, la qual cosa impossibilita una planificació.

El mal perenne de l’autònom

El perfil mitjà d’autònom a Catalunya és el d’un home de mitjana edat que cotitza el mínim i té poc futur en el règim
anna pinter

Malgrat l’halo de fascinació i èxit que comporta l’emprenedoria, que sembla que resideix en una primavera eterna, el perfil robot de l’autònom a Catalunya viu en una freda tardor. La gran majoria del col·lectiu està en la base de cotització més baixa, l’índex de fracàs és molt elevat i quan arriba l’hora de jubilar-se, rep un subsidi que és un 40% inferior de mitjana que el d’un treballador del règim general de la Seguretat Social.

Si ens endinsem en les xifres, dels 551.000 autònoms registrats en el RETA a Catalunya, el 80% només cotitza en la base mínima (932,70 euros). El rendiment que obté de la seva activitat econòmica, està entre els 13.000 i els 16.000 euros anuals de mitjana, és a dir, per fer-se una idea, se situa al llindar del salari mínim interprofessional.

Sandra Zapatero, presidenta de la Confederació del Treballador Autònom de Catalunya (CTAC), considerada l’organització més representativa sindicalment del país, explica que el perfil majoritari d’un autònom a casa nostra és el d’un home per sobre dels 40 anys d’edat desocupat que es fa autònom després de trobar-se amb moltes dificultats per incorporar-se al mercat laboral com a assalariat. “Majoritàriament, no hi ha un projecte ben definit al darrere, sinó més aviat una sortida de subsistència que fa que la seva iniciativa sigui molt feble. Es veuen abocades, per diferents situacions, a donar-se d’alta en el règim d’autònoms, més per necessitat que per vocació”, explica Zapatero.

De fet, segons les dades que publica el Ministeri de Treball periòdicament, només el 20% dels autònoms registrats al RETA tenen assalariats al seu compte, la qual cosa dona a entendre que els projectes empresarials que enceten, no creixen prou per necessitar col·laboradors.

Hi ha una altra xifra que confirma la feblesa en què subsisteixen molts dels autònoms que hi ha al país, i és l’alta taxa de negocis que no prosperen. I és que, el 47% dels autònoms no aguanten el seu negoci més enllà dels cinc anys.

Debilitat.

Zapatero explica que amb el canvi normatiu s’ha evidenciat encara més la precarietat de l’autònom. El mes de juny passat es va registrar la major xifra d’alta en el règim d’autònoms des del 2009, però a finals d’agost va tornat a baixar. Només en el mes de juliol i agost, es van donar d’alta 6.000 treballadors autònoms, que en acabar la temporada d’estiu es van donar de baixa. “Moltes d’aquestes baixes estan vinculades a la fi l’estiu, però també al final del període permès de la tarifa plana. Un cop han de pagar més dels 50 euros mensuals deixen d’estar registrats com a autònoms”, adverteix.

El problema d’aquesta inestabilitat va molt més enllà, doncs acaba hipotecant el seu futur. “Estem empobrint aquest col·lectiu per a les prestacions de llarga durada com la jubilació”, diu Sandra Zapatero.

Justament el col·lectiu més nombrós d’autònoms a Catalunya és el que té entre 40 i 55 anys, i és el que hauria d’ augmentar la base de cotització per poder assolir una jubilació digna, però no obtenen el rendiment suficient. El resultat és dolorós, ja que el subsidi per jubilació acaba sent un 40% inferior que el d’un assalariat.

Una de les propostes històriques de la CTAC és establir una cotització a la Seguretat Social per trams i en funció dels rendiments. “De la mateixa manera que l’IRPF és progressiu, entenem que la cotització de l’autònom ha de ser progressiva”, defensa Zapatero. La proposta és establir una cotització registral per als que no superen el salari mínim professional anual, és a dir que facin una aportació similar a la tarifa plana. En el segon tram entrarien aquells que no superin els 40.000 euros de rendiments anuals, que puguin triar entre les tres bases, i per a aquells que superin els 40.000 euros nets anuals, proposen que s’augmenti la taxa de cotització fins al doble del que estan pagant ara, (al voltant dels 500 euros). “No és el mateix un mecànic que té un rendiment de 15.000 euros l’any, que un notari que té un rendiment de 60.000. No és de justícia social, que amb diferents rendiments s’estigui pagant el mateix”, diu Zapatero.

Cotitzar segons el rendiment dels autònoms és una reivindicació antiga que, a més, es demana que hauria d’anar acompanyada d’un major control fiscal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.