El treball assalariat té els dies comptats?
L’autoocupació és una tendència creixent arran de la digitalització La creu d’aquest fenomen és l’ús fraudulent de la figura de l’autònom i la precarització de les condicions laborals
Acabarem tots sent autònoms? La pregunta pot pecar de maximalista, però vol fer reflexionar sobre cap a on va el mercat laboral del futur.
Tot sembla indicar que l’autoocupació és una de les tendències creixents, les noves maneres d’organització del treball i les noves tecnologies permeten desenvolupar una activitat econòmica en solitari molt major que en altres temps. Ja no cal sortir de casa, compartir instal·lacions, ni haver de fitxar per poder desenvolupar una feina, la digitalització obre nous ventalls. “Com a societat ens trobem en un moment d’evolució de la manera com prestem serveis, i ara caldrà veure com evolucionen les organitzacions econòmiques i el dret laboral”, explica Rubén Agote, soci especialista en laboral i expert en el futur de l’ocupació del despatx d’advocats Cuatrecasas.
En l’actualitat, al marge de les iniciatives individuals d’emprenedoria, la demanda d’autònoms augmenta, esperonada a més per la tendència de les empreses a externalitzar serveis i abaratir costos. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), després de la davallada que va patir l’afiliació al règim d’autònoms durant la crisi, des de l’any 2012, tot i que no es pot parlar d’un creixement exponencial, hi ha una evolució positiva constant.
En sectors com l’educació i la sanitat, en què el pes d’autònoms havia estat tradicionalment molt baix, és on el nombre més s’ha disparat. Entre el juliol del 2009 i el juliol del 2018 es va incrementar en un 50%, mentre que en el conjunt d’afiliats d’aquest règim ha augmentat un 1,3% a tot l’Estat. Són dades que ha elaborat la federació d’Associacions de Treballadors Autònoms (ATA), que ho interpreta com un fet positiu, ja que els autònoms “són els que més s’adapten a les necessitats del mercat laboral”.
Raül Ramos, professor d’economia aplicada de la Universitat de Barcelona explica: “Ens trobem al nivell precrisi, però amb una composició molt diferent. Les empreses després del període de vaques flaques, han traspassat el risc de l’activitat als treballadors, per obtenir així la major flexibilitat en la manera d’organitzar la feina.”
Fa uns anys el que era autònom ho era al llarg de tota la seva trajectòria laboral i l’assalariat difícilment creuava a l’altra banda. Amb les noves tecnologies i la digitalització dels negocis, en canvi, tant entre les persones com a les empreses les possibilitat de relacions contractuals diferents s’han eixamplat.
Per Miquel Camps, president d’Autònoms PIMEC, la clau és el talent. “Cada cop el treball autònom s’ha enfocat a un perfil professional vinculat a les noves tecnologies. En el món digital es veu moltíssim, programadors o dissenyadors de web, entre d’altres que ofereixen els seus serveis a diverses companyies. Per a les pimes s’obren moltes oportunitats.”
Així que la situació laboral considerada estàndard és cada cop menys el contracte indefinit a temps complet per a una societat o per a una institució.Així ho reflecteix el Llibre blanc del futur del(s) treball (s), publicat recentment per l’Ajuntament de Barcelona, en què es conclou que l’augment de feines a temps parcial, de contractes temporals i de feines autònomes és imparable.
Un investigador del Massachusetts Institute of Technology (MIT), Thomas Malone, explicava de manera molt gràfica aquest impacte de la digitalització en el mercat laboral:“El meu pare va tenir una feina tota la vida, jo tindré set feines al llarg de la vida i el meu fill tindrà set feines alhora.”
Una mica més a prop, Anna Ginès, professora del dret del treball d’ESADE Law School-URL, assegura que aquesta tendència està emmarcada dins d’un procés de descentralització productiva, que ha comportat un increment de treballadors autònoms, però que també té una cara menys amable que l’increment dels falsos autònoms. Una figura que no és nova, però que en els darrers anys ha agafat una dimensió considerable en el nostre mercat laboral. Per situar-nos, es tracta d’un treballador que es troba inscrit en el règim especial de treballadors autònoms (RETA), però que realitza els seus serveis per a una empresa sota les mateixes condicions que si es tractés d’un treballador per compte d’altri. Es denomina així perquè tot i que se’l considera autònom, és una situació falsa, ja que realment no posseeix cap tipus d’autonomia per a la seva feina, sinó que depèn de les directrius i de les ordres de l’empresa.
El fals autònom permet a l’empresa estalviar-se la cotització a la Seguretat Social, o una indemnització en cas de prescindir dels seus serveis, i tampoc està obligada a respectar els mínims estipulats en el conveni col·lectiu. Com que tècnicament el contracte d’autònom es regeix pel principi d’autonomia de les parts, aquestes són, aparentment, lliures per pactar les condicions.
Per a l’empresa pot resultar molt atractiu, però des d’un punt de vista legal és considerat un frau.
L’ús creixent d’aquest frau ha estat possible a mesura que la distinció entre treballador autònom i treballador per compte d’altri s’ha anat descafeïnant. Jurídicament és molt clara la diferència entre l’un i l’altre, però amb la proliferació de les noves tecnologies, formes típicament associades al treball autònom es poden manifestar en el treball per compte d’altri i la barrera entre les dues figures s’ha omplert de connexions.
Ignasi Beltran de Heredia Ruiz, professor i director del Programa de Dret de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) adverteix que ens trobem al davant d’un moment de transició, que es coneix com la fugida del dret del treball. Per al director del Programa de Dret de la UOC, és un fenomen que s’està gestant des de fa temps. “El context econòmic ha accelerat que moltes empreses busquin avantatges competitius per la via de devaluar les condicions laborals”, diu.
De la mateixa opinió és la professora d’ESADE per a qui “la crisi econòmica ha tingut un clar impacte en la proliferació dels falsos autònoms, però també perquè s’han diluït les fronteres entre els dos perfils, el de l’assalariat i el de l’autònom”. Aquesta porositat creixent té un abast mundial
De fet, multinacionals vinculades al que es coneix com l’economia de plataforma com Deliveroo, Uber, Cabify, Mechanical Turk i Glovo han basat el seu model laboral en aquesta indefinició. A través de plataformes digitals contracten puntualment treballadors per fer petites tasques per a les quals els mateixos empleats han de posar els mitjans. La plataforma es presenta com un simple intermediari entre usuaris o clients finals i autònoms, però alhora marca directrius molt clares per al desenvolupament de la feina.
L’economia de plataformes es desenvolupa tant en empreses amb treballadors de baixa qualificació com d’alta, com és el cas de GitHub, dedicada al desenvolupament de programari, que contracta programadors que treballen des de casa.
Ignasi Beltran de Heredia explica que aquestes plataformes no podrien subsistir si haguessin d’assumir els costos laborals igual que fan totes les empreses, “per tant, utilitzen totes les eines possibles perquè els seus col·laboradors no siguin considerats treballadors per compte d’altri i per seguir en el seu particular model laboral”, diu.
Aquest model laboral, però, està sota sospita. En els darrers dos anys les demandes judicials dels seus col·laboradors l’estan posant en dubte. La pilota sembla que està a la teulada dels tribunals. Només a Barcelona hi ha registrades més d’una vintena de denúncies de repartidors de Deliveroo que consideren que la seva feina a la multinacional és la d’un “fals autònom” i, per tant, que la seva quota a la Seguretat Social hauria de córrer a càrrec de l’empresa, entre altres drets.
Des del juny passat, quan hi va haver la primera sentència favorable a un repartidor de Delivoroo, se n’han dictat dues més, una a Barcelona que va en la mateixa línia i que, per tant, obliga la plataforma a pagar la seguretat social i una indemnització al treballador. La tercera, en canvi, dictada per un tribunal de Madrid dona la raó, en aquest cas, a Glovo, ja que, segons es llegia en la sentència, el servei del demandant “no es pot qualificar com a relació laboral”. La batalla està servida.
Els experts expliquen que aquest perfil d’empreses fan una mena d’enginyeria laboral i es dediquen a sofisticar els elements contractuals de manera que els tribunals trobin moltes dificultats perquè puguin classificar els seus col·laboradors (glovers, riders, etc.) com a assalariats, “Estan com en una mena de joc d’assaig i error. Els hi va l’existència”, diu Beltran.
Uber.
Ens trobem, doncs, en un moment determinant. Per Ignasi Beltran, la plataforma que aconsegueixi establir un model contractual que garanteixi la no laboralitat serà seguida per molts altres. “És una qüestió de supervivència, perquè si el meu competidor aconsegueix treballar a través d’una plataforma i estalviar-se els costos laborals jo també ho faré si puc. Si Deliveroo triomfa amb la seva batalla a la justícia, què creieu que farà Telepizza amb els seus repartidors?”, diu.
El risc, per alguns dels experts consultats, és que es “plataformitzi” tota l’economia, la qual cosa ens portaria a un escenari molt complex. “El perill d’una digitalització massiva és que ens portaria a un estat low cost, que faria baixar les cotitzacions i la recaptació. Si la tendència del mercat és buscar les vies més eficients no resulta descabellat que vagi cap a aquest extrem”, considera Beltran.
Els treballadors per compte d’altri tenen unes obligacions fiscals i amb la Seguretat Social que fins ara han estat servint per mantenir un equilibri social, però si això ja no és així, varien les regles de contribució, i aleshores els comptes no surten. I no només això, sinó que “s’hauran de redefinir com es fan els contractes i sota quina normativa laboral s’acull el treballador”, alerta Agote, que adverteix que “la feina a través d’una plataforma es pot desenvolupar en un país, però si es programa des d’un altre, les autoritats hauran de tenir en compte unes altres qüestions per evitar el possible dumping social”, afegeix Agote.
És evident que la realitat tecnològica va a una velocitat imparable, el repte del legislador és molt elevat.
De fet, en termes jurídics hi ha un debat de la necessitat o no d’introduir una tercera figura, entre l’autònom i l’assalariat –com ja hi ha en països com la Gran Bretanya i França–, que doni cabuda legal a un col·lectiu ara desemparat. La majoria dels experts consultats per L’Econòmic, però, no troben que aquesta fórmula sigui la sortida a la creixent desprotecció del treballador.
“El nostre problema no és saber on ubicar el nou col·lectiu, sinó que s’està fent servir l’autònom de manera fraudulenta. El nostre problema és, a més, que hi ha treballadors autònoms legals que necessiten més protecció”, creu Anna Ginès.
La diferència entre precarietat no és, però, exclusiva de la dicotomia autònom i assalariat. Els experts creuen que caldrà mirar la manera de garantir els drets, sense dependre de la figura a què s’estigui adscrit.
A la jornada que va organitzar l’Institut d’Estudis Laborals d’ESADE justament sobre les noves maneres de treballar en les plataformes digitals, en què va participar Adrián Todolí, professor de dret del treball de la Universitat de València, es mostrava contrari a una tercera figura perquè entenia que el que cal és una modernització de la legislació per protegir més els drets laborals de les persones, però no en funció del contracte que tinguin.
Hi ha un altre element que sembla difícil de frenar i és la dessalarització que impulsen les plataformes digitals que consisteix a descriure una tasca i que al cap de poc temps arribin ofertes per realitzar-la des de diferents punts del món. “Per a alguns pot ser una oportunitat, perquè el que cobrarà és molt més del que li oferirien al seu país, i per a un europeu o nord-americà pot semblar dumping social. És evident que competir amb els costos laborals tirant a la baixa no és una bona estratègia “diu Samuel Bentolila, professor del CEMFI al Llibre blanc del futur del(s) treball (s).
Què s’ha de fer, doncs, tenint en compte que la feina a través de les plataformes ha vingut per quedar-se?
“Primer de tot per mi és essencial frenar la tendència del fals autònom, i això s’ha d’assolir amb més recursos per a inspeccions de treball. Cal un compromís dels poders públics per dotar-los millor per fer front a aquest repte. Però, a més, calen més mecanismes de protecció”, creu Ginès.
Segons un informe publicat per l’associació d’autònoms UATAE, hi ha 225.000 autònoms falsos a tot l’Estat, cosa que vol dir que la Seguretat Social, deixa d’ingressar més de 592 milions d’euros anuals per aquest frau de llei.
Responsabilitat de tothom.
El govern espanyol, que té les competències en la matèria va aprovar un reial decret a l’agost amb mesures per combatre l’ús fraudulent de la figura del treballador autònom. La meta que s’ha posat és treure a la llum 40.000 falsos autònoms en tot en el que queda d’any i convertir-los en treballadors que cotitzin en el règim general, que és en realitat on haurien d’enquadrar-se.
Si s’assoleixen els objectius, afloraria menys d’una cinquena part del frau existent en aquest col·lectiu. Elena Martí, el nom fictici d’una correctora que treballa en una editorial, és una dels 225.000. Després de tenir la segona filla, l’editorial on treballava la va fer fora i la va reincorporar al cap de dos anys, ara, però, com a autònoma. “Necessitava la feina i m’ho van plantejar com una manera de tenir més conciliació familiar perquè passava a treballar des de casa, però m’he adonat que el que tinc és major indefensió i menys protecció social”, explica.
El cert és que la flexibilitat extrema que ha possibilitat la tecnologia té una part bona que és la l’eficiència i la productivitat, però també una altra cara, que és la individualització de la relació laboral, que es cruspeix la capacitat negociadora del treballador, abocat d’una banda a una competitivitat oberta amb la resta. Pel creixement exponencial de casos com els de l’Elena Martí, els experts -i les estadístiques laborals- alerten de l’increment de la precarització de les condicions laborals dels treballadors.
De ser empleat a tenir l’ocupador com a client
Oscar Manito fa 22 anys que treballa en el sector de la climatització, i la major part d’aquest temps ha estat vinculat laboralment a multinacionals. “Ser un assalariat en aquestes empreses té una part molt positiva, i és que malgrat que a fora plogui, i molt, estàs sota un paraigua”, explica metafòricament. Aquest aixopluc li va permetre compaginar la feina i els estudis d’enginyeria, justament quan la crisi més estrenyia. Manito, que es confessa de caràcter inquiet i amb un afany imparable per fer coses noves, va decidir matricular-se a un màster que el va ajudar a guanyar una visió transversal del que és una empresa. Després d’aquella formació se li va despertar el cuquet per crear la seva pròpia firma.
“Treballar en una multinacional et dona molta estabilitat, si és el que busques a la vida, però et limita molt les accions, i hi va haver un moment que necessitava seguir un altre camí”, explica Manito.
Fa uns mesos va engegar un projecte personal que el converteix en autònom. A través d’Omgie Projects, farà de consultor i oferirà serveis d’enginyeria de climatització amb una clara vocació de servei. “Perdo el paraigua de la multinacional, però ara sé que el meu futur no depèn del que decideixi l’empresa mare, a Itàlia o als EUA”, explica.
A partir de novembre espera arrancar definitivament la consultoria i ja té més d’un client en cartera.
Un d’ells serà la multinacional per a la qual treballava, que no vol prescindir del talent d’aquest nou autònom.
Les (no) polítiques públiques d’ocupació
Aproximadament el 26% dels nous contractes que se signen a tot l’Estat espanyol tenen una durada d’una setmana i el 40% de menys d’un mes. Les sortides i entrades del mercat laboral han agafat un ritme frenètic per a certs col·lectius, i estar ocupat i el temps a l’atur té una frontera cada cop més porosa. En canvi, les polítiques públiques estan centrades en l’atur.
A banda del problema de pressupost o de la falta d’aquest,-(només el 0,6% del PIB es destina a polítiques públiques d’ocupació)- hi ha un problema de model. No es té en compte la nova realitat del mercat laboral, i les limitacions competencials.
Les competències en polítiques d’ocupació es reparteixen entre les relaciones amb l’atur (depèn de l’administració de l’Estat) i les polítiques actives que estan cedides a les comunitats autònomes, que només poden executar, no decidir a què destinen els recursos. El problema és que els fons per poder aplicar les mesures no estan cedits i, per tant, el govern està condicionat als fons que li arriben, la qual cosa impossibilita una planificació.
El mal perenne de l’autònom
El perfil mitjà d’autònom a Catalunya és el d’un home de mitjana edat que cotitza el mínim i té poc futur en el règim
anna pinter
Malgrat l’halo de fascinació i èxit que comporta l’emprenedoria, que sembla que resideix en una primavera eterna, el perfil robot de l’autònom a Catalunya viu en una freda tardor. La gran majoria del col·lectiu està en la base de cotització més baixa, l’índex de fracàs és molt elevat i quan arriba l’hora de jubilar-se, rep un subsidi que és un 40% inferior de mitjana que el d’un treballador del règim general de la Seguretat Social.
Si ens endinsem en les xifres, dels 551.000 autònoms registrats en el RETA a Catalunya, el 80% només cotitza en la base mínima (932,70 euros). El rendiment que obté de la seva activitat econòmica, està entre els 13.000 i els 16.000 euros anuals de mitjana, és a dir, per fer-se una idea, se situa al llindar del salari mínim interprofessional.
Sandra Zapatero, presidenta de la Confederació del Treballador Autònom de Catalunya (CTAC), considerada l’organització més representativa sindicalment del país, explica que el perfil majoritari d’un autònom a casa nostra és el d’un home per sobre dels 40 anys d’edat desocupat que es fa autònom després de trobar-se amb moltes dificultats per incorporar-se al mercat laboral com a assalariat. “Majoritàriament, no hi ha un projecte ben definit al darrere, sinó més aviat una sortida de subsistència que fa que la seva iniciativa sigui molt feble. Es veuen abocades, per diferents situacions, a donar-se d’alta en el règim d’autònoms, més per necessitat que per vocació”, explica Zapatero.
De fet, segons les dades que publica el Ministeri de Treball periòdicament, només el 20% dels autònoms registrats al RETA tenen assalariats al seu compte, la qual cosa dona a entendre que els projectes empresarials que enceten, no creixen prou per necessitar col·laboradors.
Hi ha una altra xifra que confirma la feblesa en què subsisteixen molts dels autònoms que hi ha al país, i és l’alta taxa de negocis que no prosperen. I és que, el 47% dels autònoms no aguanten el seu negoci més enllà dels cinc anys.
Debilitat.
El problema d’aquesta inestabilitat va molt més enllà, doncs acaba hipotecant el seu futur. “Estem empobrint aquest col·lectiu per a les prestacions de llarga durada com la jubilació”, diu Sandra Zapatero.
Justament el col·lectiu més nombrós d’autònoms a Catalunya és el que té entre 40 i 55 anys, i és el que hauria d’ augmentar la base de cotització per poder assolir una jubilació digna, però no obtenen el rendiment suficient. El resultat és dolorós, ja que el subsidi per jubilació acaba sent un 40% inferior que el d’un assalariat.
Una de les propostes històriques de la CTAC és establir una cotització a la Seguretat Social per trams i en funció dels rendiments. “De la mateixa manera que l’IRPF és progressiu, entenem que la cotització de l’autònom ha de ser progressiva”, defensa Zapatero. La proposta és establir una cotització registral per als que no superen el salari mínim professional anual, és a dir que facin una aportació similar a la tarifa plana. En el segon tram entrarien aquells que no superin els 40.000 euros de rendiments anuals, que puguin triar entre les tres bases, i per a aquells que superin els 40.000 euros nets anuals, proposen que s’augmenti la taxa de cotització fins al doble del que estan pagant ara, (al voltant dels 500 euros). “No és el mateix un mecànic que té un rendiment de 15.000 euros l’any, que un notari que té un rendiment de 60.000. No és de justícia social, que amb diferents rendiments s’estigui pagant el mateix”, diu Zapatero.
Cotitzar segons el rendiment dels autònoms és una reivindicació antiga que, a més, es demana que hauria d’anar acompanyada d’un major control fiscal.