El camí que hem recorregut d’ençà la declaració d’independència de Catalunya del dia 27 d’octubre de 2017 hauríem volgut, tots, que fos un altre. Sense presos ni exiliats polítics, sense ciutadans perseguits perquè van contribuir a fer possible el referèndum i les accions directes per defensar el seu mandat, sense tants silencis entre els demòcrates espanyols i sense tanta complicitat de les autoritats europees davant l’abús i les violacions de drets fonamentals. En definitiva, hauríem volgut que fos sense repressió, sense pors. La realitat és aquesta. També la d’un Parlament que continua intervingut per una part de l’aparell judicial que clarament s’extralimita i interfereix en el poder legislatiu de manera impròpia en una democràcia, i la d’un govern que malgrat els enormes esforços que dedica per combatre-ho sap, lamentablement, que l’Estat no ha deixat de tenir-lo en llibertat vigilada.

I tanmateix hem fet camí. Hem avançat des de dues premisses irrenunciables: la defensa de la legitimitat del camí emprès, i la voluntat d’arribar fins al final. Ho podem declinar de moltes maneres, però al capdavall es tractava i es tracta d’això: construir la república que hem votat.

Avui Catalunya és un subjecte polític de facto més evident i reconegut que no pas fa un temps. Comparteixi o no la nostra decisió, gran part de la societat europea i m’atreviria a dir que mundial, és capaç de reconèixer la realitat política de Catalunya. Ser una realitat política de facto no vol dir gaire en termes jurídics, però torna a evidenciar el que sempre hem defensat: per poder ser reconeguts, abans cal que siguem coneguts. La feina feta en tot aquest any, enmig d’enormes dificultats, incerteses i molt de dolor, ha servit per continuar desplegant una estratègia d’internacionalització imprescindible, un eixamplament de les relacions amb actors d’altres països i, sobretot, una major explicació del que, segons el nostre punt de vista, està passant entre Catalunya i Espanya.

Des de l’exili hem pogut continuar treballant. Sense grans estructures al darrere i amb la vigilància permanent de l’Estat, que no ha escatimat recursos per convertir la narrativa contra el procés d’independència en la seva prioritat absoluta, hem pogut anar denunciant pel món una situació inacceptable a la Unió Europea, i reivindicant el dret a l’autodeterminació del poble català allà on aquest dret compta. Malgrat les amenaces, les detencions i els mesos en llibertat provisional, hem aconseguit que aquest subjecte polític de facto que és Catalunya avanci per poder esdevenir un subjecte de iure i que la república catalana comenci a ser reconeguda per d’altres països. Avui hi som més a prop que fa un any.

Un any després, presentem el Consell per a la República. L’espai per fer república, i per arribar allà on les institucions no poden arribar. Algunes de les coses que hem après en tot aquest any ens seran molt útils, i encara que les circumstàncies ens han obligat a demorar la seva posada en marxa més enllà del que hauríem volgut, el Consell ocuparà una posició central en l’estratègia republicana. D’una manera especial, en l’àmbit internacional. Però no només.

Per això en aquesta fase ens caldrà començar a actuar i a prendre decisions, en els diferents plans –individual i col·lectiu–, que consolidin la nostra independència i sobirania.

No sé quines noves dificultats ens esperen. El judici en serà una d’elles, i important. Estic segur que molts catalans que no volen que Catalunya sigui un estat independent, sí que volen que sigui un país sense repressió política on tothom pugui defensar, sense por i sense haver d’estar a la presó o a l’exili, les seves idees. I que tingui el dret de portar-les a la pràctica si així ho decideix el seu Parlament. Si entre tots sabem superar aquesta dificultat, serem més a prop dels nostres objectius.

Més que mai, visca Catalunya. Visca la república catalana.