Fa pocs dies ens assa­ben­ta­ven de la decisió d’Angela Merkel de dei­xar la política activa en breu, moti­vada en part per la pèrdua de vots i influència del seu par­tit en les recents elec­ci­ons a l’estat de Hesse, que venien a cor­ro­bo­rar un dego­teig nega­tiu de vots en les dar­re­res con­te­ses elec­to­rals, espe­ci­al­ment des que va faci­li­tar l’entrada de prop d’un milió de refu­gi­ats a Ale­ma­nya i també pels can­vis d’expec­ta­ti­ves dels ciu­ta­dans, crítics amb la política tra­di­ci­o­nal i pro­clius a escol­tar altres pro­pos­tes, algu­nes radi­cals, extre­mes, popu­lis­tes o anti­eu­ro­peis­tes. De fet, quan Merkel se’n vagi por­tarà prop de vint anys de líder del par­tit i del govern a Ale­ma­nya i també d’una gran influència en les deci­si­ons que final­ment es pre­nen a la UE. No és d’estra­nyar, doncs, que faci un cert ver­ti­gen ima­gi­nar-se una UE sense Merkel, i més en aquests moments de diver­ses cri­sis, en la reso­lució de les quals sem­pre es comp­tava amb la seva sere­nor, mode­ració i calma. Així, la seva futura absència afec­tarà de ple el seu par­tit i la política ale­ma­nya, avui amb actors nous com l’extrema dreta o el res­sor­gi­ment dels verds, que han pro­vo­cat la bai­xada dels par­tits tra­di­ci­o­nals.

D’altra banda, la seva marxa afec­tarà de ple les deci­si­ons finals de la UE, i espe­ci­al­ment el motor que sovint ser­via de revul­siu comu­ni­tari, com és l’eix franco-ale­many. Ben segur que Macron la tro­barà a fal­tar molt a l’hora de voler d’imple­men­tar les seves apos­tes euro­pees. Per tot això la UE és una mica més dèbil avui i tindrà més difi­cul­tats per afron­tar els rep­tes externs com són la unió econòmica i política i de la defensa, que amb Merkel sem­blava més pos­si­ble, tot i les difi­cul­tats evi­dents. I també més difi­cul­tats per enca­rar i redreçar els rep­tes interns, com són la gestió del Bre­xit, les posi­ci­ons en con­tra dels valors de la UE d’estats mem­bres com Hon­gria, pel que fa al refu­gi­ats, o Polònia, pel que fa a la volun­tat del govern d’inci­dir en la justícia, o d’Itàlia, que no fa cas de les reco­ma­na­ci­ons de la Comissió Euro­pea pel que fa a refer els pres­su­pos­tos.

També en el marc del con­flicte català, espe­ci­al­ment després de saber-se les penes dema­na­des per la fis­ca­lia i l’advo­ca­cia de l’Estat sobre els encau­sats, tan dife­rents a la visió de la justícia d’estats euro­peus que han dei­xat en lli­ber­tat els que van optar per mar­xar, la decisió de Merkel no és una bona notícia, perquè sovint s’ha espe­rat un gest en aquest tema. Amb la fina­li­tat de tro­bar esta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i política, con­vin­dria que des de fora es pro­po­ses­sin espais de diàleg que evi­tes­sin la judi­ci­a­lit­zació de la política i enca­res­sin el con­flicte en el marc polític, pro­pi­ci­ant el camí cap a la lli­ber­tat dels encau­sats i un acord polític que generés esta­bi­li­tat almenys per uns quants anys. Esta­ria bé que Merkel, amb el seu tarannà mode­rat, pau­sat i de con­sens, pro­piciés els camins per a la solució dels rep­tes des­crits, fet que millo­ra­ria encara més la seva imatge i l’acos­ta­ria a un lle­gat al nivell dels grans líders euro­peus.