Fa pocs dies ens assabentaven de la decisió d’Angela Merkel de deixar la política activa en breu, motivada en part per la pèrdua de vots i influència del seu partit en les recents eleccions a l’estat de Hesse, que venien a corroborar un degoteig negatiu de vots en les darreres conteses electorals, especialment des que va facilitar l’entrada de prop d’un milió de refugiats a Alemanya i també pels canvis d’expectatives dels ciutadans, crítics amb la política tradicional i proclius a escoltar altres propostes, algunes radicals, extremes, populistes o antieuropeistes. De fet, quan Merkel se’n vagi portarà prop de vint anys de líder del partit i del govern a Alemanya i també d’una gran influència en les decisions que finalment es prenen a la UE. No és d’estranyar, doncs, que faci un cert vertigen imaginar-se una UE sense Merkel, i més en aquests moments de diverses crisis, en la resolució de les quals sempre es comptava amb la seva serenor, moderació i calma. Així, la seva futura absència afectarà de ple el seu partit i la política alemanya, avui amb actors nous com l’extrema dreta o el ressorgiment dels verds, que han provocat la baixada dels partits tradicionals.

D’altra banda, la seva marxa afectarà de ple les decisions finals de la UE, i especialment el motor que sovint servia de revulsiu comunitari, com és l’eix franco-alemany. Ben segur que Macron la trobarà a faltar molt a l’hora de voler d’implementar les seves apostes europees. Per tot això la UE és una mica més dèbil avui i tindrà més dificultats per afrontar els reptes externs com són la unió econòmica i política i de la defensa, que amb Merkel semblava més possible, tot i les dificultats evidents. I també més dificultats per encarar i redreçar els reptes interns, com són la gestió del Brexit, les posicions en contra dels valors de la UE d’estats membres com Hongria, pel que fa al refugiats, o Polònia, pel que fa a la voluntat del govern d’incidir en la justícia, o d’Itàlia, que no fa cas de les recomanacions de la Comissió Europea pel que fa a refer els pressupostos.

També en el marc del conflicte català, especialment després de saber-se les penes demanades per la fiscalia i l’advocacia de l’Estat sobre els encausats, tan diferents a la visió de la justícia d’estats europeus que han deixat en llibertat els que van optar per marxar, la decisió de Merkel no és una bona notícia, perquè sovint s’ha esperat un gest en aquest tema. Amb la finalitat de trobar estabilitat institucional i política, convindria que des de fora es proposessin espais de diàleg que evitessin la judicialització de la política i encaressin el conflicte en el marc polític, propiciant el camí cap a la llibertat dels encausats i un acord polític que generés estabilitat almenys per uns quants anys. Estaria bé que Merkel, amb el seu tarannà moderat, pausat i de consens, propiciés els camins per a la solució dels reptes descrits, fet que milloraria encara més la seva imatge i l’acostaria a un llegat al nivell dels grans líders europeus.