Una mirada retrospectiva ens mostra com ha canviat la universitat en mig segle i l’evolució que ha tingut fins a arribar a la situació actual. Això ens permet intuir cap a on anirà i ens pot suggerir quina podria ser una aposta estratègica del sistema universitari català.

Fa cinquanta anys, el nombre de carreres que hi havia era relativament petit. Hi havia les més professionals i històriques, com ara medicina, dret, farmàcia i economia. En l’àmbit més generalista o enfocades a professions no tan definides teníem filosofia i lletres, ciències naturals, exactes i químiques, etc. Me’n deixo unes quantes, no pretenc fer cap revisió històrica, només mostrar que hi havia unes llicenciatures que enllaçaven directament amb unes professions molt regulades i d’altres que tenien uns objectius menys lligats a professions específiques i destinades a donar una àmplia cultura més general. Una formació més abstracta i matèries propedèutiques tenien més pes, principalment al principi de la carrera.

Amb el pas dels anys, algunes titulacions no universitàries es van incorporar a la universitat en l’àmbit de les escoles universitàries per diferenciar-les de les “clàssiques” que estaven a les facultats o escoles superiors.

També es van crear noves carreres justificades per professions, algunes no tan noves, com periodisme. El pas dels anys i les darreres reformes han conduït al fet que a Catalunya s’imparteixin centenars de graus diferents, alguns dels quals difereixen poc entre si. No citaré els màsters.

Alguns graus van néixer per raons relacionades amb els coneixements necessaris per a alguna professió; uns altres, pocs, per donar coneixements generals; alguns, massa, són creacions acadèmiques de poca utilitat amb noms atractius destinats a captar alumnes; i altres són pures ocurrències del professorat, relativament inútils i no gaire atractius per als alumnes. Amb tot, si l’oferta és molt baixa, podrà ser inferior a la demanda i tindrem un grau ben valorat per la nota de tall d’accés sense que, segons la meva opinió, es correspongui amb cap necessitat real de la societat.

Fa temps que defenso que caldria una profunda revisió i una anàlisi a posteriori que correlacioni estudis fets i ocupació al cap dels anys. L’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) ens està donant part d’aquesta valuosa informació, però encara és massa aviat per tenir suficient dades sobre les titulacions més modernes. Espero que l’AQU tingui més recursos i consolidi i aprofundeixi en els resultats que ens subministra. M’atreveixo a dir que aviat veurem créixer molt el nombre de graduats que no treballaran en funcions pròpies de la titulació, i als que els hauria anat molt millor haver triat una formació més generalista.

Si mirem què volen les empreses trobem una certa falta d’adequació en aspectes molt genèrics de competències, però no tenim dades prou fiables.

És indubtable que la ràpida evolució dels coneixements i l’aparició de nous empreses o serveis aplicant aquest nou coneixement o l’allau d’innovació fa que els coneixements que aporten les titulacions oficials universitàries quedin curts. D’altra banda, la modificació d’aquestes titulacions requereix una gran quantitat de temps i burocràcia. Tampoc són aconsellables continus canvis de plans d’estudi.