Tant se val si som partidaris o detractors de les polítiques de Donald Trump. És igual si creiem que està aconseguint complir el que diu, o si pensem que està realitzant un frívol exercici combinat de focs artificials, comportament adolescent i bullying aplicat a les relacions internacionals. És igual. El que realment està fent, i això no es pot negar, és canviar l’escenari, les regles, l’estat d’ànim del comerç internacional i, molt més greu, està influint també de manera decisiva en el comportament de la majoria de països en l’àmbit mundial. Ha provocat un efecte dominó que serà molt difícil de revertir al llarg de les dècades vinents.

L’últim exemple el tenim en el recent acord per a la reformulació del tractat de comerç de l’Atlàntic Nord, abans anomenat NAFTA, i a partir d’ara rebatejat com a USMCA. Ja fa molts mesos que la majoria d’analistes confirmaven que Trump no està en contra dels tractats internacionals, si no només d’aquells que no ha iniciat o signat ell. La multilateralitat el posa nerviós, prefereix les relacions un a un, sempre des d’una perspectiva de superioritat i control. Li agrada guanyar, i no li importa que el perdedor quedi humiliat, gairebé ho prefereix.

I aquest nou acord comercial entre els Estats Units, Mèxic i el Canadà es presenta en gairebé tots els mitjans de comunicació com un mal menor, o s’hi refereixen en termes com “podria haver estat molt pitjor”. En essència, l’UMSCA no és gaire diferent del vell NAFTA, que havia sobreviscut gairebé vint-i-cinc anys. L’UMSCA conté algunes mesures noves per restringir el comerç en el sector de l’automoció i per afavoreix amb algunes altres els productes agrícoles i tecnològics, però potser el més rellevant és que els mesos de negociacions han estat plens d’amenaces i de desvergonyiments, possiblement tan sols com a signes d’una agressiva negociació. De fet, és el mateix esquema que l’administració de Trump està seguint amb la unió europea i la Xina.

Potser els acords seguiran arribant, potser el comerç internacional continuarà augmentant com ho ha fet al llarg de les últimes quatre dècades, des que la Xina es va començar a obrir al món i a l’economia de mercat al final dels anys setanta, i des que va caure el mur de Berlín, el que alguns van descriure com la fi de la història o la victòria definitiva del capitalisme. El que anirà succeint a partir d’ara és encara una incògnita, però és clar que els ànims no seran els mateixos en molt de temps (i si no, que ho preguntin a l’Argentina i a Turquia, grans afectats per aquest clima i per l’apreciació del dòlar a causa del final de la política monetària expansiva).

En conèixer-se l’acord en relació amb el nou tractat, el president de la Cambra de Comerç canadenca, Perrin Beatty, va dir: “El Canadà ha de recordar aquests moments turbulents que hem passat al llarg dels últims mesos i no hem de permetre que es repeteixi en el futur aquesta excessiva dependència d’un aliat comercial; hem de continuar diversificant els nostres mercats per poder estar protegits d’aquest tipus d’accions injustes i capritxoses.” Potser els EUA pensen que han vençut de nou, però segurament aquestes victòries a curt termini creen molts més obstacles dels que remouen, fent bo aquell refrany de “pa per avui i fam per demà”.