L’elit suprema
La desvinculació de gran part de la judicatura espanyola respecte a la realitat social i econòmica que els envolta s’ha manifestat, una vegada més, amb el penós espectacle generat pel Tribunal Suprem a propòsit de la tributació de les hipoteques. Altre cop ha quedat palès que la mala qualitat de la governança a Espanya afecta tots els poders de l’Estat sense excepció.
El sotmetiment de les institucions a les necessitats i els interessos d’una elit empresarial arrapada als favors de l’administració és una de les principals raons del creixement poc virtuós i de la vulnerabilitat de l’economia espanyola. Una vegada més, s’ha fet evident la profunda dependència de tota mena de decisions i polítiques públiques respecte a unes poques empreses. Unes empreses directament o indirectament regulades per l’Estat i que constitueixen dues terceres parts de l’Íbex 35.
El fet que a l’Estat espanyol la primera empresa pertanyi a un sector tan regulat com és un banc mentre que, per exemple, a Alemanya es tracti d’una empresa industrial Volkswagen -sotmesa a la plena competència internacional– ens orienta sobre les característiques de cada economia i sobre les polítiques i les prioritats que menen els respectius aparells estatals.
I és que, a l’Estat espanyol, finances, energia, infraestructures i altres antics monopolis estatals imposen la seva llei. Només cal recordar que la recaptació en concepte d’impost sobre societats s’ha reduït a la meitat els darrers deu anys, mentre que els beneficis empresarials recuperaven els valors d’abans de la crisi. Era el mateix ministre Montoro que, en el súmmum del cinisme -perquè n’era en gran part responsable-, reconeixia que les grans empreses espanyoles tenien un tipus efectiu de cotització del 7,3%, poc més de la meitat del tipus real que suporten les pimes. No és casualitat que aquest restringit club empresarial hagi pràcticament institucionalitzat les portes giratòries per a ministres i altes autoritats de l’Estat.
Concentració empresarial.
L’hegemonia d’aquests sectors empresarials també afecta, i molt decisivament, les empreses industrials i les pimes en general, que veuen la seva competitivitat penalitzada i la seva viabilitat amenaçada pels sobrecostos i el mal servei que han de suportar.
L’economia catalana es caracteritza per una base industrial més important que la del conjunt espanyol, amb més presència d’empreses petites i mitjanes i amb més vocació exportadora i de competència en el mercats estrangers. Per això, l’hegemonia d’aquesta elit suprema empresarial la perjudica cada cop més. Això no vol dir que a algunes poques empreses o a determinats directius o consellers no els vagi bé formar part de la quota catalana en el pastís de l’elit espanyola i que pretenguin que allò que és bo per als seus interessos particulars és bo per a la majoria. Però a aquesta majoria, l’evolució de l’estructura empresarial espanyola durant els anys de democràcia -amb privatitzacions, suposades liberalitzacions i augment del pes de l’estat en l’economia- directament els perjudica.
La creixent desvinculació de gran nombre d’empreses catalanes respecte al mercat espanyol forma part de l’aposta inevitable per sobreviure. Però per desenvolupar-se i no conformar-se amb l’anar fent, per aconseguir ser veritables campions mundials, les pimes i les empreses industrials catalanes necessiten un estat que deixi de perjudicar-les i es posi al seu favor.
Tanmateix, les notícies que ens arriben des de la capital del regne no fan preveure cap inflexió en la trajectòria de l’estat i de l’economia espanyola. Així que l’economia catalana necessita de forma urgent desfer-se del dogal financer, extractiu i especulatiu que la tenalla, per una simple qüestió de supervivència.