Hem tornat a la normalitat des de l’agost. Els mesos en què en van marxar més van ser el novembre, el desembre i el gener passats. Tradicionalment hi ha anades i vingudes d’empreses. El president Puigdemont va prendre posició del càrrec el 2016 i ja va començar a parlar d’independència, però les empreses van anar fent les dinàmiques habituals. Va ser a partir de l’1-O, amb la violència policial i l’entrada en vigor del decret que facilita el trasllat de seus socials d’empreses, que es va iniciar la marxa d’algunes empreses.

Què hi va influir? Que les empreses siguin un xic porugues a l’hora de prendre decisions? Crec que la causa va ser aquella imatge de violència que va oferir l’1-O. Crec que hi havia tota una campanya orquestrada al darrere per part de l’Estat. Això és indubtable. Ara també hem sabut que hi va haver una fugida de dipòsits provocada. Tot junt va crear un cert caos i inestabilitat. És cert que la marxa de seus ha tingut un efecte, però estem parlant del 0,59% de la base empresarial que constitueixen les 618.366 empreses amb seu a Catalunya fins al juliol passat.

Sí. Perquè va néixer amb una clara intencionalitat política. En el text del decret apareix el principi de la llibertat d’empresa. Des que el president Rajoy va arribar al govern el 2011, hi ha hagut dues lleis importants, la llei de mesures concursals i la llei de societats, el 2015 una i el 2010 l’altra. Hauria pogut instaurar aquest decret llavors. Per què ho va fer fa un any i no abans? Les empreses s’han pogut moure sempre que han volgut. Amb el decret es busca l’acceleració del trasllat. Si ara es derogués, les companyies serien lliures, com sempre, per fixar la seu on volguessin.

Efectivament, va ser així.

No, perquè es van donar d’altra més tard. En aquells temps se’ns preguntava si hi hauria inestabilitat al carrer, era normal que hi hagués preocupació. Però ningú no ens preguntava què passaria amb els aranzels, per exemple. Nosaltres els dèiem que seguiríem garantint el 21% del PIB de la indústria catalana. Llavors era directora general d’Indústria.

Parlant clar, les que van marxar per motius polítics persistiran en els seus motius. Ara bé, intentem parlar amb algunes perquè reconsiderin la decisió. Els diem que Catalunya també representa una part important per als seus clients.

No. Ara estem gestionant 390 projectes més que l’any passat a través d’Acció. En les properes setmanes començarem a anunciar algunes inversions, que en alguns casos s’estan gestant durant mesos. Properament, direm el nom d’una important empresa europea que establirà aquí el seu centre d’enginyeria. Per temes de confidencialitat no podem donar encara els noms.

Va caure pel que fa al nombre de projectes, però no en nombre de treballadors. El 2017 es van captar 70 projectes d’inversió estrangera, més que el 2016. Aquesta inversió va suposar la creació de 3.200 llocs de treball, una xifra que va suposar un 12% més que el 2016.

Aquest any gestionem molts més projectes que l’any passat. També és important observar-ne la tipologia. Quan són projectes d’alt valor afegit, sobretot vinculats a la tecnologia i a la producció industrial, té molt de mèrit. Prioritzem els projectes que tenen una base industrial, que creen ocupació i que són de qualitat. Tanmateix, que les multinacionals europees ens escullin com a base dels seus centres de recerca i de desenvolupament vol dir molt per a nosaltres.

Nosaltres vam seguir tots els protocols, però quan vam demanar el projecte d’enginyers, el pla de viabilitat, el nombre d’ocupacions i el dipòsit de rigor, llavors l’empresa va refredar els plans. Volien moltes facilitats de lloguer. Vam pensar que es podria tractar fins i tot d’una operació especulativa. Ara diuen que aniran a Bèlgica, però veig que tampoc se n’acaben de sortir.

Hi ha estudis que diuen que no cal canviar normatives per afavorir la dimensió. Jo em trobo regularment amb els agents socioeconòmics, des de Pimec, fins a Foment i Fepime i els pregunto què caldria canviar. En l’entorn actual, tampoc és tan dolent que hi hagi empreses mitjanes. Les empreses treballen cada vegada més per projectes. Hi ha aliances empresarials que són només per projectes. Una gran empresa demana una estructura increïble que de vegades no és prou flexible. Crec que més que parlar de dimensionament empresarial hauríem de parlar d’aglutinar sinergies per projectes en aquest entorn canviant. Les noves tecnologies vinculades a la indústria 4.0 han canviat la manera com productors, consumidors i proveïdors es relacionen. És bo construir aliances que integrin tota la cadena de valor. La diversitat també fa que tingui una vinculació més estreta amb el teixit industrial. El que hem de vigilar és que la dimensió no ens faci perdre competitivitat.

Aquí s’hi afegeixen diversos elements. Des de relleus generacionals fins a aliances estratègiques. La tendència és la concentració empresarial. Per això és bo que hi hagi pimes. El problema seria que les pimes i les start-ups fossin absorbides automàticament per les grans empreses, fet que voldria dir que dominen la tecnologia i que són més competitives.

Una mica més de la meitat van a la UE. Quan es parla d’exportacions hi ha elements que condicionen. Un d’aquests elements és el transport, i més encara en aquesta economia que viu marcada pel període de lliurament ràpid. L’element de proximitat té molt pes. Que exportem majoritàriament a la UE és bo, ens indica que pel que fa a qualitat som competitius. Hi ha moltes empreses que estan exportant arreu. L’exportació la condiciona la proximitat geogràfica, els idiomes, l’evolució econòmica dels mercats. A l’hora de definir els mercats d’exportació hem de tenir en compte les dades macroeconòmiques d’aquelles regions, establir aliances i analitzar els nous mercats. Llavors cada empresa escull si vol anar a buscar aliances o vendre excedents o exportar com un més als mercats amb valors afegits. Jo conec bé els mercats de l’Orient Mitjà i Àsia, i és cert que hi ha moltes possibilitats. El que passa és que competir amb el gran gegant asiàtic fa que et preguntis quines són les fortaleses que té Catalunya per competir amb la Xina.

Sí. En el tercer trimestre l’Enquesta de Població Activa es va situar l’atur en el 10,6%. I això va passar tot i incrementar-se el percentatge de població activa. Això és bo, però encara hi ha reptes. Per mi, el més gran és el de posar fi a la precarització laboral i sobretot poder fer front al nou paradigma basat en les noves tecnologies. Ens preocupen molt els efectes de la dinàmica empresarial del nostre país. Ens preocupa que hi hagi prou perfils professionals que cobreixin la demanda, que en aquest entorn de canvi la gent es prepari professionalment i adeqüi els seus perfils professionals als nous requeriments. Ens preocupa la precarietat, el poc pes de la dona en la indústria. Si l’entorn que ve ha de ser tecnològic, la dona s’ha de posar al dia per no tenir una altra generació de poques dones en àmbits de direcció. Serà molt rellevant saber les conclusions de dos estudis que estem fent: la qualitat de l’ocupació a Catalunya, que elabora el CTESC, i després el que parlarà sobre la renda garantida, la cotització dels robots, etc.

El problema comença a quart d’ESO, quan els alumnes han de decidir si fan formació professional o van cap a estudis universitaris, ja que ningú explica a professors, pares i alumnes cap a on va l’entorn industrial del nostre país. Fins ara sembla que l’economia productiva no tenia gaire bona imatge, però ara això està canviant. S’ha de fer una tasca pedagògica per explicar la formació professionalitzadora al llarg de la vida i reconèixer que el futur professional depèn de les noves tecnologies.

I tant. Per això la formació serà clau. Davant l’entorn canviant, haurem d’estar formats, oberts i adaptar-nos al canvi i, sobretot, ser flexibles tant en l’àmbit empresarial com individual. La formació haurà de ser permanent en tots els nivells.

Vam fer un estudi sobre l’impacte laboral i les conclusions són que es crearan molts llocs de treball. Un 37% de les tasques que es fan ara tenen un alt risc d’automatització.

Ara s’estan negociant els comptes en l’àmbit de partits. Crec que no s’ha de regalar mai un sí. La dinàmica de marxa de l’economia és important. Per mi fer economia productiva també és fer país, però no oblido el que va passar ara fa un any. La situació va ser i és molt greu. Es va fer una interpretació ad hoc de l’article 155, aquest article no diu que havia de ser com va ser. Estem parlant d’un empresonament o d’una presó preventiva desproporcionada. Per mi això és tan greu que no podem diluir allò que va passar amb els presos polítics en el funcionament del dia a dia. Els partits han d’acabar de decidir si fan una aposta conjunta o estratègica, però és tant i tant greu el que ha passat que no podem donar un sí incondicional als pressupostos.