Teresa Mir es posa la bata blanca i creua els dits mentre encén l’ordinador de la seva consulta del CAP Garrotxa, a Olot. La màquina va lenta, el sistema es penja i sovint cal tornar a començar, però aquest és el problema menys important. En introduir el seu codi personal, a la pantalla li poden aparèixer diverses alertes sanitàries referents a analítiques dels seus pacients i les ha de revisar per si cal citar-los. Si en són moltes, pot ser que el primer pacient ja no entri a la consulta a l’hora prevista. “Normalment, quan comença el dia, ja tinc l’agenda plena amb unes 28 o 30 visites. Això em donaria uns deu minuts per pacient, que no està malament, però mentre anem visitant comencen a arribar usuaris d’urgències. Com que no hi ha un equip que s’hi dediqui, les infermeres fan un triatge i les persones que s’han d’atendre ens les encabeixen amb calçador. L’agenda s’estira com un xiclet i ara els minuts per pacient ja són cinc, o menys”, explica la metgessa de família. “Al final, el més habitual és acabar atenent entre 35 i 40 persones, però a partir de 30 ja no es pot fer amb la qualitat que es mereixen”, hi afegeix.

Aquesta sobresaturació genera un seguit de disfuncions que afecta els doctors, però també els ciutadans. “Com que no hi ha cap límit, pot ser que un dia tinguis set pacients en el mateix minut, o un cada minut.” Això deriva en angoixa a banda i banda de la porta de la consulta: “Veure que la gent fa una hora que espera crea angoixa. Quan surts, et miren amb cara expectant, miren el rellotge, esbufeguen, et diuen que han d’anar a buscar la filla...” Per sort, no passa d’aquí. “Tinc un perfil d’usuari molt comprensiu. Els pacients parlen entre ells –«vostè quina hora té?»– i veuen que dos o tres tenen la mateixa hora i ho entenen”, continua Mir. No és així a tot arreu.

Malgrat l’increment del nombre de pacients, els metges no volen fer visites exprés i acaben dedicant-los un temps que després han de treure d’una part de la jornada dedicada a altres funcions, o del temps personal. “A les onze tinc una aturada de vint minuts per esmorzar, però com que tens gent esperant et sap greu i acabes fent una visita al bany i un cafè a la màquina a velocitat supersònica per recuperar temps. I de dues a tres, quan tenim temps per a formacions, reunions de treball i revisions de casos complicats, sovint deixem de fer-ho per seguir visitant.” El que calgui per deixar lliure la consulta a les 15 h, quan ha de començar el terapeuta del torn de tarda. I ella té sort, ja que, a diferència del que passa al CAP Olot Nord, no té la dificultat idiomàtica pròpia de tractar amb gran part de pacients immigrants.

“Quan acumules més de 35 visites, la capacitat d’escoltar, pensar i actuar ja no és la que els pacients es mereixen. Ho va comprovar especialment durant l’epidèmia de grip de l’any passat. “Després de 50 visites ja no m’hi veia, vaig sortir amb ganes de plorar i sabent que no havia estat prou per la darrera pacient. La vaig tornar a citar per l’endemà.” Va ser un cas puntual, però la sobrecàrrega de feina és diària. “Aquesta és una feina vocacional i els darrers vuit anys hem fet el que hem pogut, però ara ja hem arribat al límit.”