La Unió Europea va dir fa un temps que havíem de tractar millor les pimes, perquè són la major part de l’economia. En una directiva es deia que s’havia d’ajudar el seu finançament i a Espanya ens trobem en una situació en què les pimes són les financeres de grans empreses que paguen malament i tard. Això no s’hauria de tolerar. A Pimec reivindiquem una fiscalitat específica.

La idea que tenia el govern de l’Estat en els pressupostos era abaixar dos punts l’impost de societats. No és una fiscalitat específica per a pimes, però és una bona direcció. I, d’altra banda, volia apujar la fiscalitat de les grans empreses a un mínim del 15%. Fent això del 15%, el percentatge seria similar al real quant al pagament de l’impost de societats de les pimes i de les grans empreses.

La llei de morositat va ser una llei molt important i hem aconseguit que, pel que fa a les transaccions entre pimes, s’hagi anat normalitzant el termini de 60 dies. Ara, si mirem la mitjana, encara està per sobre. Per què? Perquè les grans empreses estan pagant l’empresa petita a terminis de 180 dies. Això no té cap explicació, perquè les grans empreses en lloc de finançar-se a través del sistema financer ho fan d’esquena de la pime. Ha passat un altre fenomen. És que ara l’administració pública paga a menys terminis que el sector privat.

Tenim una comissió energètica molt potent i veiem en els estudis que fem que el cost de l’energia per al petit consumidor és el més alt d’Europa. Això fa restar competitivitat. Quan analitzem els resultats de les grans companyies elèctriques, veiem que tenen uns resultats molt superiors, en percentatges de guanys, als que tenen altres companyies energètiques d’Europa. La conclusió és que el quilowatt aquí costa més perquè es vol guanyar més diners.

Avui no hi ha una esperança concreta que aquestes condicions canviïn. En els pressupostos de l’Estat hi hauria d’haver un compromís en aquest aspecte. S’ha fet un avenç en un aspecte complementari, que és l’eliminació de l’impost al sol de les energies renovables. Això ho valorem molt positivament.

A Catalunya fa molts anys que sistemàticament es destinen pocs diners a infraestructures. A més, hem d’afegir que la realitat és que no s’executa el pressupost aprovat. Tenim un dèficit acumulat d’inversions en infraestructures molt gran. Un cas evident és el deplorable estat de Rodalies. Això no pot continuar. Les infraestructures són una part clau de la millora de l’economia.

Conec bé el nou president perquè al seu dia vam col·laborar a fer la llei de la morositat en l’àmbit del Congrés dels Diputats. Tenim un tema pendent de resoldre des de quan vam marcar que s’aturessin les converses entre les dues patronals fa quatre anys. Vaig deixar molt clar que no hi podia haver més converses mentre hi hagués un contenciós del que considerem una anomalia amb la representativitat empresarial que és Fepime, que pren una representativitat d’entitat que no té cap lògica. Tot això s’ha traduït en anys de conflictes i sentències que fan que mentre continuïn serà difícil trobar acords. Fa uns anys, seguíem negociant en paral·lel amb aquesta situació. Això demostra que tenim una voluntat d’arribar a un acord.

En el termini d’una setmana Pimec i Foment farem arribar a la Generalitat la nostra voluntat d’arribar a un acord per a la representativitat de les petites i mitjanes empreses de Catalunya.

Efectivament, aquest seria un panorama normal en el teixit empresarial català. I hi podria afegir més: hem parlat de la possibilitat que hi hagués una unitat d’acció, és a dir que seríem dues entitats que podríem tenir uns vincles, cosa que podria equivaler a una unitat d’acció que voldria dir que en certes coses tindríem una taula de converses per intentar coincidir en aspectes clau. Ja ho veurem. Nosaltres aquesta voluntat la tenim. I tenim moltes ganes d’aclarir tot allò referent amb la representativitat, que entenem que depèn de Fepime.

Amb els anys de crisi que vam passar, crec que el nostre empresariat ha demostrat capacitat de reacció i, per tant, les exportacions estan batent rècords. A més, les exportacions catalanes cada any han estat superiors a les de l’Estat espanyol. Els empresaris han fet els deures. La internacionalització ha de ser una rutina, no una cosa puntual. Hauríem de parlar de vendes més que d’exportacions.

Fa un temps, vam fer unes jornades en què dèiem que s’havia de reduir el nombre de contractes temporals. I, per tant, ara continuem pensant que s’ha de corregir. Les coses tenen una raó. I la raó que l’empresari té per inclinar-se a fer tants contractes temporals ve de la rigidesa que històricament s’ha tingut amb els contractes fixos. Aquí hi hauria d’haver una feina dels agents socials, de posar les coses al seu lloc, i llavors crec que aquest mercat del contracte temporal es regularia cap a millor. I si hi ha abusos, l’administració ha d’actuar. Creiem que es pot reduir el nombre de contractes temporals, però s’ha de fer amb consens. Si per solucionar els contractes temporals volem encarir el cost de la Seguretat Social, el que farem és que les empreses perdin competitivitat.

Crec que hi hagut un efecte rebot des de la crisi. Després de tocar fons hi va haver una reactivació del teixit industrial, que ha sabut reaccionar. És un sector madur que sap fer bé les coses. Per això donem molt valor al pacte industrial de Catalunya que es va fer al seu dia. És bo que la Generalitat executi aquest pacte, perquè encara és una manera de potenciar més el sector industrial. Hi ha coses que haurien de millorar, com la qualitat dels polígons industrials, ja que molts no tenen les telecomunicacions al dia. És un repte que la Generalitat ha d’assumir amb les diputacions. Uns bons polígons poden incentivar les inversions estrangeres. Quan una empresa ve a Catalunya mira molts paràmetres i si l’indret per ubicar-s’hi és atractiu ja hi ha molt de guanyat.

Estem en contra de qualsevol incentiu. A Pimec li va doldre i sorprendre la marxa de certes empreses. No dic que algunes no tinguessin certes raons. Encara que només van traslladar la seu social no deixa de tenir una càrrega de simbolisme important. Dit això, ha estat una decisió voluntària. No entendria que ara se’n volgués incentivar la tornada. L’empresa que vulgui que torni. Una altra cosa és que hem d’estabilitzar la situació a Catalunya i que sigui atractiva sobretot perquè en vinguin d’altres.

Seria poc realista pensar que no hi ha deixat d’haver alguna inversió que o s’ha aturat i està en espera o bé que s’ha anul·lat perquè ha anat a un altre indret. Això no vol dir que Catalunya no hagi rebut un flux d’inversions important darrerament. Continuem sent molt atractius.

Tornar al 155 seria un despropòsit enorme. Tal com està ara el panorama no es pot parlar de cap manera de tornar a aquella situació. Fa quatre anys, vam dir que respectàvem el dret a decidir de qualsevol poble, inclòs Catalunya. Després el dret a decidir es va complicar perquè molts van dir que era sinònim d’independència. Al final el que vam fer va ser dir que dret a decidir volia dir fer un referèndum, però pactat amb l’Estat i Europa. Aquesta és la posició de Pimec. És més, creiem que potser seria una solució per resoldre l’atzucac en què ens trobem.

És molt lamentable que els líders polítics estiguin a la presó. No hi ha cap sentit que hi hagi presó preventiva per a tants polítics durant tant de temps. No és bo i s’hauria de corregir. Dit això, estem en un procés judicial i crec que s’ha de ser intel·ligent per resoldre aquest problema. El govern anterior va voler solucionar el conflicte amb Catalunya no per la via política, sinó per la judicial. I quan comences en una via judicial té uns camins i uns tempos. Els dos governs, ara, si és que hi ha voluntat, han de saber com resoldre aquesta situació. Nosaltres no som polítics, però no hem vist rebel·lió per enlloc. Vam viure unes manifestacions l’any passat, és cert, però no hi va haver cap violència. Veient les sentències de fora, tampoc han vist res semblant a la rebel·lió.

A Pimec estem preocupats pel fet que no s’aprovin els pressupostos. Per dues raons. Una de tècnica, ja que un país que no treballa amb pressupostos avança de manera forçada, i una altra d’oportunisme de Catalunya, que en un moment donat podria treure unes bones condicions de l’aprovació dels pressupostos. Ja sabem que en altres indrets de l’Estat ho fan molt bé. Entenem les raons, però nosaltres som empresaris i el que prioritzem és l’aprovació dels pressupostos per negociar, de tu a tu, amb el govern de d’Estat allò que fa falta a Catalunya.

Primer, les crítiques que hi ha hagut han estat poques. Segon, tinc la confiança de tot l’equip de la junta i del comitè de direcció de Pimec, que és el que compta, i tercer, crec que el país s’hauria d’anar acostumant més a valorar la meritocràcia que altres coses. El que s’ha de valorar d’una persona que ha estat en un lloc no és el nombre d’anys, sinó allò que ha fet, i jo crec que he fet una bona feina.

Crear un bon equip, guanyar creixement de representativitat i d’activitat i un sentit de l’ètica de portar la gestió i les decisions. Quan dic això vull dir que la patronal que presideixo fa trenta anys que audita els comptes. Totes les persones de Pimec, des dels òrgans de govern fins als empleats, signen un codi ètic i odontològic que els obliga a actuar d’una manera concreta i responsable.

Ho hauria de pensar. Sempre hi ha coses que es poden millorar, però no veig una cosa d’envergadura que no hagi fet l’equip. Si parlo d’expansió, hem crescut molt. Si ens referim a socis, també n’hem guanyat força malgrat la crisi passada. Si analitzem la situació econòmica, estem parlant dels millors resultats de totes les entitats d’Espanya.

Per descomptat.

Aquest és el meu darrer mandat. I ja veurem quan ho deixo.