L’any 2019 s’engega el període en què, en principi, les circumstàncies excepcionals que van provocar que la política monetària del Banc Central Europeu, mitjançant una generosa liquiditat, s’encaminés cap a la protecció de l’economia per fer-la tornar al sender del creixement, ho han de deixar ser, i que aquesta xarxa de seguretat que el president de l’entitat, Mario Draghi, va iniciar l’any 2012 sigui llevada. En principi, i tot seguint el guió que va disposar la Reserva Federal dels EUA per a l’economia nord-americana, l’eliminació dels estímuls, els tan anomenats quantitative easing (QE), es farà amb totes les cauteles possibles per no causar traumes, i les pujades de tipus d’interès, previstes per al segon semestre de l’any, i que, segons coincideixen tots els observadors, en cap cas haurien de superar el mig punt, no haurien de suposar un mal tràngol per a economies com la nostra, que amb penes i treballs ha fet créixer el PIB al llarg d’aquests darrers anys, tot i que sense deixar enrere febleses com ara la dificultat de fer créixer l’ocupació i de redefinir el model econòmic, per no fer-lo tan dependent d’àmbits tan inestables com el turisme i l’immobiliari, i aprofitar les potencialitats que bona part de la nostra indústria ha palesat a l’hora de vendre béns i serveis als mercats globals. No són pas poques les veus que voldrien que la tornada a la normalitat, al punt en què la cerca de l’equilibri econòmic es faci sense el dopatge que pugui oferir el BCE, esdevingui la gran ocasió perquè l’aposta del capital sigui de debò l’economia productiva en totes les seves facetes, tot pensant que la competitivitat només pot venir des d’aquests angles de l’economia, i no pas d’allà on mana essencialment el component especulatiu. Val a dir que aquest repte es planteja tot just quan s’entrelluquen a l’horitzó núvols de desacceleració que aus de mal averany gosen convertir en una anticipació d’una nova gran tempesta financera. Certament, a escala global hi ha alguns motius per a la malfiança, com ara la guerra comercial que es volen declarar les grans potències–els EUA i la Xina–, la dimensió insuportable del deute mundial i el reescalfament de mercats financers com ara el nord-americà, que si no són contrarestats per un ritme sostingut de creixement del PIB podrien derivar perfectament en una altra recessió.