La paradoxa dels comptes que no s’haurien d’aprovar
El clima polític dominant a l’Estat espanyol és d’una confrontació exacerbada i multilateral. Les dretes contra el govern minoritari del PSOE; els processistes catalans contra el govern i l’oposició espanyola (de fet contra l’Estat), però sobretot un gran nombre de col·lectius diversos reclamant al govern i cercant una millor posició relativa en el tracte que reben dels recursos públics, en el repartiment del pressupost, sempre limitat.
El govern Sánchez (Pedro) necessita almenys el suport de l’esquerra més radical de Podem i per la voluntat populista de marcar territori electoral de cara a unes probables eleccions anticipades. Ha elaborat un projecte de pressupost per al 2019 expansiu en despesa molt més orientat a intentar aconseguir suports i vots parlamentaris que a cercar l’ajust encara pendent dels desequilibris de l’economia espanyola i a fer-ho entenent les circumstàncies de l’actual conjuntura econòmica.
Han hagut de ser els diversos organismes internacionals (Comissió Europea, Fons Monetari Internacional i OCDE) els que han recordat abruptament al govern espanyol, primer, que té assumits compromisos d’estabilització fiscal limitant el dèficit públic ordinari i eliminant l’estructural i, per tant, de disminuir sensiblement l’endeutament públic, que, recordem-ho, s’ha triplicat des de l’inici de la passada crisi, ara fa deu anys; i, segon, que les dades de desacceleració econòmica interna són cada dia més preocupants i que hi ha elements externs preocupants que poden empitjorar les perspectives en què està basat el projecte de pressupost per al 2019.
És ben cert que la temptació, especialment per a un partit socialdemòcrata com el PSOE, per elaborar un pressupost centrat a incrementar despeses que s’han de finançar amb més impostos és perfectament comprensible, i més atesa una recuperació de la crisi poc equitativa per alguns col·lectius socials i que ha generat i està generant tensions en serveis públics que encara no han recuperat el nivell de recursos suficients per poder oferir les prestacions previstes i, sobretot, esperades. Entès això, la solució no depèn de continuar generant més endeutament, especialment en un moment conjuntural en què s’entreveu un creixement més dèbil a partir d’aquest any.
No sabem exactament quins elements del consens que demostren mantenir els serveis d’estudis dels tres organismes internacionals citats no comparteix el govern Sánchez. O si, al contrari, els reconeix però no està disposat a cedir pel risc de complicar-se (encara més?) la possible aprovació del pressupost.
Un dels elements més preocupants de cara al pròxim exercici i els següents prové precisament de l’entorn exterior europeu que es dirigeix a una ralentització. Les exportacions espanyoles en els primers nou mesos del 2018 han crescut un 3,2% respecte al mateix període del 2017 però lluny del creixement del 9% que llavors registrava. De fet, al setembre van caure un 4,6% respecte al setembre del 2017. Aquesta tendència a Catalunya està sent encara més preocupant. El dèficit comercial a Catalunya del gener al setembre del 2018 ha crescut un 30,6% amb relació al mateix període del 2017. I tot això quan la guerra comercial impulsada per Trump tot just ha començat a amenaçar el creixement global.
Cicle expansiu.
En definitiva, no és realista pensar que el govern, que ja té dificultats enormes per configurar una majoria amb un pressupost fortament electoralista, l’aconsegueixi amb un pressupost més prudent i contingut. Per tant, podem concloure que, atesa aquesta debilitat parlamentària, la millor opció és la del no pressupost. La pròrroga és la millor opció per a Sánchez i, segurament, per a l’economia espanyola i catalana, i per als seus ciutadans si es volen mantenir en una tendència de benestar.
